Cada signe, doncs, presenta un costat semàntic i un de fonològic, com si fossin les dues cares d’un paper. Segons això, les llengües mostraran diferències derivades, en primer lloc, d’una distinta categorització dels significats (per exemple, la manca de correlació entre el castellà caja i el català capsa/caixa) o dels significants (per exemple, l’oposició s/z en català, inexistent en castellà), així com també per una associació distinta d’ambdós termes (per exemple, el significat “cadira” té significants distints en castellà, anglès, alemany, francès, etc.; mentre que, per exemple, el significant [fúste], fusta en català, significa, en romanès, “faldilla”, etc.). Saussure atribuí al signe una natura formal, oposicional i sistemàtica, és a dir, com a part d’una organització de relacions a diversos nivells. La llengua és un sistema complex de signes. Altres lingüistes posteriors, prolongant i criticant aquesta posició, han arribat a d’altres conclusions, sobretot pel que fa a l’estructura interna del signe. L’escola glossemàtica de Copenhaguen, per exemple, distingeix un aspecte material i un altre de formal tant en el significat com en el significant. D’altres inclouen al costat del significat els trets relacionals o sintàctics que depenen de l’estructura contextual, i així successivament.
m
Lingüística i sociolingüística