Com a tal, la síl·laba mai no té significat i sempre és formada per un conjunt de fonemes jeràrquicament relacionats, tot i que hi ha signes d’una sola síl·laba i síl·labes d’un sol fonema. La identificació i el reconeixement de la síl·laba, malgrat la seva simplicitat intuïtiva en el cant i en la poesia, no ha rebut fins fa poc temps una confirmació experimental. Durant molts anys, alguns, com G. Panconzelli, P. Menzerath i A. de Lacerda, havien arribat a negar-li una existència determinable. Altres, com E. Sievers, W. Viëtor i O. Jespersen, la definien com un màxim de perceptibilitat entre dos mínims. Enfront d’aquest criteri acústic, n'hi havia molts més, basats en l’anàlisi articulatòria: així, la definició com a nucli espiratori (E. Sievers i R.H .Stetson), nucli d’intensitat (P. Passy), nucli de màxima obertura entre dos mínims (F. de Saussure i M. Grammont) o de màxima tensió (P. Fouché). Una de les últimes i més decisives aportacions a la qüestió es deu al txec B. Hála, per al qual la síl·laba és definida més bé negativament, pels seus límits, que no pas per uns trets positius. És clar que una tal definició implica, al seu torn, la definició diferencial entre vocals, sonants i consonants per tal de verificar la teoria primitiva, ja emesa per Plató i Aristòtil, segons la qual les vocals tenen veu pròpia, les consonants no, i les sonants són elements intermedis. Entre les últimes, avui anomenades també semivocals i líquides, s’hi comptaven l, r, m, n i s. Una síl·laba sempre conté una vocal o una sonant, acompanyades o no de sonants i consonants, de forma que les primeres en formen el nucli o centre, i les altres, el marge. Entre ambdós termes, hi pot haver líquides (pla, art), semiconsonants (guant) i semivocals (mai). En les llengües romàniques, en posició nuclear sol comparèixer gairebé sempre una vocal; en altres, com en txec prst 'dit’, serbi vrt 'jardí’, anglès americà castle [kesl], bottom [bétm], etc, una sonant pot ocupar aquest lloc. En general, les síl·labes es classifiquen en lliures o obertes, quan acaben en nucli (bo, ca-sa), i en travades o tancades, quan acaben en marge (sol, màr-tir).
Partició d’un mot a final de ratlla en català
Per trencar un mot al final de ratlla en català, cal tenir present:
- Una consonanr intervocàlica forma síl·laba amb la vocal següent: ca-sa
- Si hi ha dues consonants intervocàliques, la primera forma síl·laba amb la vocal anterior, i la segona, amb la vocal posterior, llevat que es tracti de p, b, c, g més l, r o de t, d més r, que no se separen: can-vi, co-bla, so-bre, so-gre, con-tra, re-dre-çar
- Si es donen tres o més consonants seguides, la tercera forma part de la síl·laba posterior, llevat que es tracti d’un grup integrat per les lletres esmentades al paràgraf anterior, que no se separa: subs-tàn-ci-a, com-plir, res-clo-sa, sas-tre, mons-tre
- Se separen nexes intervocàl·lics rr, ss, l·l, ix, i no se separen els nexes gu, qu, ll, ny: car-rer, pos-ses-si-ó, rei-xa, col-le-gi, se-guir, e-ti-que-ta, ras-pa-llar, mun-ta-nya
- Es respecta la integritat dels prefixos: an-hidre, con-hort, in-alternable, des-eixit, ex-ornar, sub-altern, trans-atlàntic; semblantment, nos-altres, vos-altres