Objecte d’anàlisi i sistematització pràcticament exhaustives en l’anomenat Òrganon aristotèlic, el sil·logisme, l’estudi del qual integra la sil·logística, no és l’única possibilitat d’argument deductiu, bé que l’influx d’Aristòtil determinà una identificació exclusiva entre l’un i l’altre, amb la corresponent reacció antisil·logística, per exemple, de Descartes. Pel que fa a la relació entre les premisses del sil·logisme —anomenades respectivament major i menor, pel fet que la primera inclou el predicat (P) i la segona el subjecte (S), que són recollits en la proposició conclusiva—, aquella és establerta mitjançant l’anomenat terme mitjà (M), repetit en ambdues premisses. La diferent disposició de P, S i M en aquestes determina les quatre possibles figures del sil·logisme, i la combinació d’aquestes amb les quatre possibles modalitats de judicis (A, E, I, O) determina alhora el que hom anomena modes del sil·logisme ( mode), la dilucidació dels que entre ells són vàlids essent feta a partir de vuit principis (dits també lleis del sil·logisme). Prototipus sil·logístic és, d’altra banda, el sil·logisme hipotètic, en el qual la major és una condicional (o una conjuntiva o una disjuntiva) i la menor afirma o nega categòricament un dels membres d’aquella. Entre les diverses formes sil·logístiques hi ha els sil·logismes modals ( modalitat), els abreujats (entimema) i els composts (polisil·logisme, sorites i dilema).
m
Lògica