Part integrant de la litúrgia del baptisme, era lliurat als catecúmens (traditio symboli) per ésser après i recitat davant el bisbe (redditio symboli). Les múltiples fórmules pròpies de cada Església s’unificaren vers el segle IV. La litúrgia n’ha mantingudes tres: el símbol dels apòstols (potser ja del segle II), propi de Roma, conservat en el baptisme a Occident i que ha esdevingut una oració popular entre els fidels (Crec en un Déu); el símbol nicenoconstantinopolità (325-381) —reflex de les lluites trinitàries i cristològiques—, que és la fórmula baptismal oriental, que a partir del segle V entrà també a la litúrgia eucarística —a l’Occident, conegut només en la missa (credo), fou introduït pel concili III de Toledo el 589, bé que Roma no l’acceptà fins al segle XI—; finalment, el símbol de sant Atanasi o Quicumque (segle V), obra potser de Vicenç de Lerins o de Cesari d’Arle, que a partir del segle X entrà a l’ofici diví i hi és mantingut entre els anglicans (caigué en desús entre els catòlics d’ençà de la supressió de l’hora de prima el 1963). Entre els símbols antics cal esmentar encara les fórmules toledanes dels segles V-VII, preocupades pel priscil·lianisme i l’arianisme. Hom sol anomenar els símbols posteriors professió de fe i confessió de fe.
m
Cristianisme