Ha estat explicada diversament al llarg de la història. Hi ha tota una concepció còsmica, amb fonaments en l’estoicisme i en el neoplatonisme, que considera la simpatia com el llaç d’unió de tots els elements del cosmos. En aquesta línia, els filòsofs romàntics alemanys de la natura, sobretot K.Reinhardt i A.Schopenhauer, l’han considerada com el sentiment que manifesta la unitat vital de cadascú amb tota la realitat. En oposició a aquesta, hi ha diverses interpretacions humanes i morals. Els filòsofs anglesos de la teoria del sentit moral (A.Smith, F.Hutcheson, etc) basen l’acte moral en un raonament d’analogia del que senten els altres a partir del que hom sent. A.Bain en fa el resultat d’una imitació inconscient dels altres. Max Scheler, en l’anàlisi que en fa, rebutja les connotacions metafísiques, vitalistes i irracionals per manca d’intencionalitat i l’explica en diversos graus fins a arribar a l’acte superior de l’amor; tot i la participació en un sentiment comú, no desapareix mai la consciència d’una clara separació dels diversos subjectes. Finalment, alguns han utilitzat el mot per explicar el plaer que produeixen les obres d’art en el qui les contempla o escolta.
f
Filosofia