Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d’associació, que els era negat pel liberalisme en nom de la llibertat.
Els primers passos del moviment sindical organitzat es feren a la Gran Bretanya, on per influència de Robert Owen es creà la Great Consolidated Trade Union (1833); els precedents, però, es remunten a la segona meitat del segle XVIII. El fracàs del cartisme accentuà la moderació del moviment que, per influència de la Fabian Society, donà suport al Labour Party. Organitzat en el Trade Union Council (TUC), el sindicalisme britànic ha mantingut sempre una orientació molt reformista. A Alemanya, la fragmentació política del país dificultà la creació d’un moviment coordinat, fins que la unió dels lassallians i els marxistes (congrés de Gotha, 1875) permeté l’inici d’un sindicalisme d’orientació socialista que, malgrat la política repressiva de Bismarck, adquirí una gran implantació; d’orientació també molt reformista ja des dels primers moments, s’oposà a la revolució espartaquista del 1919. A França, la llei Le Chapelier (1791) havia prohibit l’associació obrera, però més o menys clandestinament es desenvoluparen les associacions d’ajuda mútua, sobretot a partir del 1830, i les cambres sindicals d’oficis (1860). El moviment rebé diverses influències: Proudhon, Bakunin, Marx, Sorel, etc., fins que s’arribà a la formulació del sindicalisme revolucionari, que considerava la vaga com l’arma principal de la classe obrera, i cristal·litzà en la creació de la Confédération Générale du Travail (CGT), a Llemotges, el 1895. La carta d’Amiens (1906) fou el text bàsic de l’autonomia sindical amb relació als partits polítics. Els llibertaris, per llur banda, impulsaren les Borses de Treball, a partir del 1890, amb una gran preocupació per la cultura obrera. El moviment sindical s’estengué també a d’altres països europeus: Suècia (Landsorganisation), Països Baixos (Nederlansch Verbond Van Vakvereenigingen), Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Suïssa, etc. A Itàlia es creà la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL), a Milà, el 1906, de tendència socialista. A l’Estat espanyol, la influència inicial fou bakuninista (Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional del Treball, 1870), i més tard cristal·litzà en dues grans centrals sindicals: la Unió General de Treballadors (UGT), de tendència socialista, fundada a Barcelona el 1888, i la Confederació Nacional del Treball (CNT), de tendència anarcosindicalista, fundada també a Barcelona el 1911.
Els orígens del sindicalisme als EUA es remunten al 1860, quan fou creada una societat inicialment secreta anomenada Els Cavallers del Treball, que tenia per finalitat millorar la situació de la classe treballadora. Per influència del tradeunionisme britànic, el 1886 fou creada l’American Federation of Labor, presidida per Samuel Gompers, que agrupà diverses unions d’oficis i inicià la lluita per la jornada de les vuit hores. Malgrat la gran violència que assoliren els conflictes socials, als EUA, el moviment s’hi desenvolupà amb força. El sindicalisme revolucionari creà els Industrial Workers of the World (1905), que s’implantà en les capes menys afavorides del proletariat nord-americà. El 1938 l’AFL sofrí una escissió que donà pas al Congress of Industrial Organizations (CIO), de base industrial, impulsat pel líder miner John Lewis, que significà una renovació en el sindicalisme nord-americà. Ambdues centrals es reunificaren el 1955 formant l’AFL-CIO. A l’Amèrica Llatina, la influència inicial anarquista fou substituïda ben aviat pel corrent socialista. El moviment sindical assolí una implantació sòlida sobretot a l’Argentina (Unión General de Trabajadores, 1903; Confederación General de Trabajadores, 1930), Xile (Federación Obrera Chilena, 1903; Confederación de Trabajadores de Chile, 1931) i Mèxic (Confederación Regional Obrera Mejicana, 1918; Confederación de Trabajadores de Méjico, 1936). El 1938 fou creada la Confederación de Trabajadores de América Latina, d’inspiració comunista, presidida pel mexicà Lombardo Toledano. D’altra banda, l’AFL nord-americana impulsà l’Organització Regional Interamericana de Treballadors (1948).
Pel que fa referència a la coordinació internacional, després de la Primera Internacional, els primers passos en el camp estrictament sindical es feren amb la creació de Secretariats Professionals Internacionals (SPI), que agrupaven treballadors per oficis o per branques industrials, com els miners (1890), els metal·lúrgics (1891), els ferroviaris (1893) i els tèxtils (1894). Ben aviat, però, s’arribà a la federació de centrals sindicals de diferents països, que al congrés de Zuric (1913) prengué el nom de Federació Sindical Internacional (FSI), en la qual eren representats 19 països i més de sis milions de treballadors. El sindicalisme revolucionari, representat sobretot pels francesos, hi restà en minoria i la FSI es mostrà inoperant per a evitar el desencadenament de la Primera Guerra Mundial, que l’afectà profundament en adherir-se els sindicats de cada estat a la política de “defensa nacional”.
Després de la Revolució Russa es dugué a terme una nova concepció del sindicalisme, el soviètic, que col·laborà en la construcció del nou estat. A Moscou, l’any 1921, es constituí la Internacional Sindical Roja, formada pels sindicats soviètics i per la Confédération Générale du Travail Unitaire (CGTU), de tendència comunista, escissió de la CGT francesa. D’altra banda, l’adveniment dels règims totalitaris a Europa (Itàlia, Alemanya, Espanya) significà la destrucció violenta del moviment sindical, que sofrí també les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i de l’ocupació nazi de diversos països europeus.
L’any 1945 es creà a París la Federació Sindical Mundial (FSM), amb participació de sindicats soviètics, europeus i americans, que representaven més de 70 milions de treballadors. L’AFL, però, no s’hi incorporà. Pocs anys després, les divergències esclataren arran de l’actitud a adoptar davant el pla Marshall, i es produí una escissió que donà pas a la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL), creada a Brussel·les el 1949, de tendència marcadament anticomunista i moderada, amb participació de l’AFL, el CIO, el TUC britànic i la CGT-Force Ouvrière, escindida de la CGT francesa. Després de la Segona Guerra Mundial s’intensificà la tendència a adoptar una línia d’actuació de tipus reformista, que obtingué millores socials, laborals i econòmiques (jornada de vuit hores, vacances pagades, seguretat social, millores salarials), sense posar en qüestió el sistema capitalista i donant molta importància a la negociació col·lectiva i a la col·laboració amb els poders públics en les tasques, cada dia més complexes i tecnificades, de la gestió pública. Existeix també un sindicalisme cristià que, inspirant-se en la doctrina social de l’Església, nega la lluita de classes; coordinat en la Confederació Internacional de Sindicats Cristians (1920), sempre fou minoritari i l’any 1968 abandonà tota referència al cristianisme i adoptà el nom de Confederació Mundial del Treball. A França, la Confédération Française de Travailleurs Chrétiens (1919) assolí una certa incidència i, més tard, s’obrí a la influència socialista fins a convertir-se, el 1964, en la Confédération Française Démocratique du Travaill (CFDT). A l’Estat espanyol, el sindicalisme recuperà la legalitat amb la fi del franquisme. Les dues centrals majoritàries en aquesta nova etapa són Comissions Obreres, impulsades pel Partido Comunista de España, i la Unió General de Treballadors, impulsada pel Partido Socialista Obrero Español.
El sindicalisme als Països Catalans
Com arreu, els inicis del sindicalisme als Països Catalans es confonen amb una llarga etapa del moviment obrer i, en especial, amb l’esforç per veure reconegut legalment el dret d’associació. Així, les societats obreres de 1840-43, com l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera, o de 1854-56, com la Comissió de la Classe de Filadors, foren sindicats embrionaris, organitzacions exclusivament de treballadors d’un mateix ofici que s’uniren per a la negociació col·lectiva amb la patronal i per a l’obtenció del propi dret a l’associació. Fins al començament del segle XX el sindicalisme obrer es basà en aquestes societats d’ofici constituïdes a escala local, les quals procuraren una certa federació entre elles: la Junta Central del 1841, la Junta Central de Directors de la Classe Obrera del 1855 o la Direcció Central de Societats Obreres del 1868, totes organismes de Barcelona. Per a assolir una estructuració més àmplia calgué esperar el 1870, amb la formació de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional del Treball, basada organitzativament en la reunió de federacions locals de societats obreres. A més, paral·lelament, hom impulsà la formació d’unes unions d’ofici d’abast estatal, com és ara la Unió de Constructors d’Edificis, la Unió Manufacturera, la Unió de Treballadors del Camp, etc. Aquestes unions recolliren l’experiència d’alguns intents anteriors, i molt en especial de la Federació de Les Tres Classes de Vapor o Unió de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers. L’esforç organitzatiu fou presidit per l’elaboració d’una estratègia sindical basada en la resistència al capital mitjançant l’ús de la vaga i la creació d’unes caixes de resistència alimentades amb la cotització dels afiliats; i això per més que la direcció bakuninista de la Federació Regional tendís posteriorment a minimitzar una acció sindical per impulsar una acció revolucionària.
La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola del 1881 no alterà pràcticament aquest model sindical. Per la seva banda, la Unió General de Treballadors, fundada el 1888, havia d’accentuar-ne el centralisme i la reglamentació de les condicions exigides per a la declaració d’una vaga. Fou al començament del segle XX que tornaren a desenvolupar-se amb força les unions d’ofici, les quals gradualment passaren a denominar-se federacions nacionals i, en general, s’adheriren a la UGT. Això no obstant, hi hagueren federacions d’un fort arrelament als Països Catalans o d’abast exclusiu del Principat: la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers, la Federació Nacional d’Obrers de la Mar i Transports Marítims, la Federació de Dependents de Catalunya, la Federació Espanyola de l’Art Fabril i Tèxtil, etc.
La renovació important del sindicalisme partí tanmateix del Principat, amb la fundació de la Solidaritat Obrera el 1907 i la formulació d’un sindicalisme revolucionari, formalment apolític i extraparlamentari, amb una clara aspiració a dirigir la lluita per l’emancipació dels treballadors, amb independència de qualsevol partit polític. La Confederació Nacional del Treball i l’anarcosindicalisme partiren en una gran mesura d’aquesta nova concepció del sindicalisme. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial assolí la seva configuració organitzativa, basada ara en el Sindicat Únic, reunió en un mateix sindicat d’indústria de diferents oficis. Però l’oposició dels sectors anarquistes n’impedí l’extensió. En especial, hom s’oposà a les federacions d’indústria d’abast interlocal per por a malmenar el funcionament descentralitzat intern de la CNT, el qual continuà basat en les federacions locals, comarcals i regionals.
D’altra banda, hom no ha de veure el sindicalisme totalment abocat a la dicotomia CNT o UGT. Hi hagué, per més que amb menor importància, un sindicalisme confessionalment catòlic, un sindicalisme anomenat lliure perquè afirmava ésser l’únic realment apolític, i així mateix uns sindicats forts autònoms. L’obrerisme catòlic ( moviment social catòlic), iniciat sobretot amb els Cercles d’Obrers Catòlics d’Antoni Vicent, el primer dels quals es fundà el 1864, evolucionà en els primers anys del segle cap a uns intents de sindicalització, de la mà especialment de Severino Aznar i de Gabriel Palau. El 1919 hom constituí una Confederació Nacional de Sindicats Catòlics d’Obrers, amb poca incidència en el Principat, però sí en el País Valencià i Mallorca.
Al Principat, fou la Unió de Sindicats Lliures i la seva activitat violenta la força que intentà de combatre l’hegemonia de la CNT. D’altra banda, hi hagué organitzacions sindicals com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria o el sindicat de contramestres del tèxtil El Ràdium o la Federació Obrera de Menorca i la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma (Mallorca), que procuraren de mantenir-se al marge d’una adscripció a la CNT o a la UGT. El sindicalisme agrari tingué al Principat la màxima expressió en la Unió de Rabassaires ( Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya) i poc pogué avançar l’intent cenetista d’imposar la seva Federació Nacional d’Agricultors d’Espanya, la qual, però, fou molt forta al País Valencià. A Mallorca, en general, el sindicalisme agrari estigué dominat per l’obrerisme catòlic i una Federació Regional d’Obrers Camperols, que els socialistes constituïren el 1921, no reeixí. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la clandestinitat de la CNT afavorí el creixement dels sindicats lliures en el Principat i de la UGT en el País Valencià i les Illes. Durant el primer bienni republicà hom assistí a l’espectacular reorganització de la CNT, la desaparició del sindicalisme lliure —el qual, tanmateix, intentà l’organització d’una Federació Obrera Catalana—, i el reforçament en algunes zones dels Països Catalans de la UGT. Es produí, a més, una gradual diferenciació sindical en estreta relació amb les diverses tendències del moviment obrer. La CNT patí l’escissió dels Sindicats d’Oposició, que incidí força en el Principat i el País Valencià. Per la seva banda, la UGT de Catalunya fou afeblida el 1935 amb l’escissió de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya, que passà a estar sota l’exclusiva influència de la Unió Socialista de Catalunya. El POUM impulsà la creació de la Federació Obrera d’Unitat Sindical el 1936. La central sindical d’influència del PCE, la Confederació General del Treball Unitària, creada el 1933, tingué poca presència en els Països Catalans: només comptà amb algun sindicat important, com la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica del Principat, o el Sindicat Únic del Ram de la Construcció a Mallorca. Una altra central sindical fou encara la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya. La necessitat d’un reagrupament fou especialment sentida el 1936, quan al Principat es tornà a l’enfortiment de la CNT i de la UGT. Durant la Guerra Civil de 1936-39, ambdues organitzacions sindicals tingueren un gran paper en l’elaboració i la fixació del nou ordre, sobretot l’econòmic. I llur creixement, força incontrolat, es veié enfortit pel decret de sindicalització obligatòria. La victòria del franquisme significà l’obligatorietat d’un sindicalisme mixt, amb la Central Nacional Sindicalista i l’Organización Sindical. Tanmateix, es mantingueren en la clandestinitat, amb més o menys incidència segons el moment, grups de cenetistes, ugetistes i, a partir de l’any 1958, la Solidaritat d’Obrers de Catalunya, i durant els anys seixanta, les Comissions Obreres i la Unió Sindical Obrera.
El sindicalisme als Països Catalans després del franquisme
Amb el restabliment de la llibertat sindical a l’Estat espanyol (1977), es produí la resurrecció dels sindicats històrics (UGT, CNT, etc) i l’eclosió dels formats subterràniament sota el franquisme, a l’escalf dels partits polítics de l’esquerra marxista (Comissions Obreres, Sindicato Unitario, Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores, etc). Tanmateix, després d’una breu fase d’eufòria, i en part a causa de la dura crisi econòmica, des de 1979-80 hom registrà una caiguda dels nivells d’afiliació sindical, la pèrdua de capacitat de mobilització, la desaparició del SU i la CSUT, la concentració de la representativitat sindical en UGT i CCOO i la reducció a una presència marginal de CNT i USO. Cal remarcar, com a passes importants en el camí cap a un sindicalisme nacional català, la constitució successiva del Sindicat de Quadres de Catalunya (1978), de la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya (1980) i de la Confederació Sindical de Catalunya (1987), que agrupa els dos anteriors, a més de l’existència dels petits sindicats independentistes Col·lectius de Treballadors i Col·lectius d’Obrers en Lluita.