Aquestes reaccions són de caràcter neurovegetatiu i endocrí en la producció de les quals la hipòfisi i les glàndules suprarenals tenen una intervenció molt important. La síndrome comença amb una reacció d’alarma, seguida d’un estat de resistència que és l’autèntic període d’adaptació i d’acreixement de les defenses. L’exageració de l’activitat endògena produïda durant aquest període pot ésser causa d’un estat patològic permanent; aquesta troballa clínica portà Hans Selye a formular el concepte de malalties d’adaptació. Una tercera fase de la síndrome, dita d'esgotament, si arriba a produir-se, pot tenir característiques irreversibles.
f
Patologia humana