En causar hipoxèmia i hipercàpnea progressives provoca un increment compensatori de l’esforç inspiratori que desperta el pacient i restaura la permeabilitat aèria. Durant el son, els músculs dilatadors de la faringe que han de permetre el pas d’aire durant la inspiració disminueixen la seva activitat i, per tant, augmenta la resistència al pas de l’aire, i si s’arriba a una disminució massa important del diàmetre de la faringe apareix l’apnea del son. Tot i que l’etiologia no és gaire coneguda, poden ser-ne factors afavoridors l’obesitat, un coll curt, la hipertròfia amigdalina i qualsevol altra alteració anatòmica que pugui comportar l’estretor de la faringe. Les persones afectades presenten una ronquera intensa interrompuda per sonores sibilacions que són l’expressió dels episodis d’apnea, que poden superar els 30 segons i provoquen despertades freqüents. Els malalts pateixen somnolència diürna, que pot arribar a comprometre la seva relació familiar, social i laboral, fins al punt que s’hi ha constatat un augment en la incidència d’accidents de trànsit. L’evolució de la malaltia provoca un deteriorament progressiu de la salut que pot arribar a causar diversos trastorns circulatoris, com hipertensió pulmonar, hipertensió arterial i cardiopatia isquèmica. En cas d’alteracions anatòmiques importants, es pot indicar un tractament quirúrgic, però habitualment el tractament més efectiu consisteix en l’ús d’una màscara nasal.
f
Medicina