Derivat de l’antic presbiteri, el concili de Trento n’obligà la celebració anual, bé que el Codi del Dret Canònic (1917) l’espaià cada deu anys; el del 1983 no en fixa cap periodicitat i preveu que hi participin laics. Però des de després del concili II del Vaticà, tendeix a ésser substituït per noves institucions més àgils, com el consell pastoral i el consell presbiteral. A la Tarraconense el concili d’Osca del 598 manà la reunió d’un sínode anual, al qual havien de participar els preveres i els abats dels monestirs de la diòcesi. El concili XVI de Toledo (696) manà la reunió de sínodes a cada bisbat sis mesos després d’haver-se reunit els concilis provincials, per a fer-ne conèixer les decisions. Després de la conquesta cristiana del país hom coneix alguns sínodes diocesans, com els de promulgació de pau i treva de Toluges (Elna), el 1027, o els de Vic, el 1030 i 1033, però sense cap regularitat de celebració.
Per a trobar la celebració normal de sínodes, primer cada any i més tard cada tres anys o amb periodicitat més irregular, cal esperar el 1229, quan el legat papal Jean Helgrin d’Abbeville, en el concili de Lleida, obligà a complir les disposicions del concili IV del Laterà (1215), que manaven la celebració anual d’un sínode, sota pena de privació d’ofici i benefici al bisbe si no ho complia. Segons els cànons 1 i 2 del concili de Lleida, s’havia de celebrar cada any un concili provincial a la Tarraconense la tercera domínica de Pasqua i un sínode diocesà el dia de Sant Lluc, el 18 d’octubre, de cada any. La norma fou normalment seguida per totes les diòcesis catalanes, que iniciaren les sèries de sínodes coneguts aquests anys: Lleida (1240), Barcelona (1241), Girona (1245), Mallorca (1250), Vic (1251), Elna (1250), València (1255), Urgell (1266) i Tortosa (1274). A totes les diòcesis catalanes se celebraren sínodes amb força regularitat fins a mitjan segle XIV; després començaren a espaiar-se, fins al punt que l’arquebisbe de Tarragona, Ènnec de Vallterra, en un intent de regularitzar-los, manà el 1390 que se celebressin cada tres anys.
La institució decaigué molt al segle XV, i tornà a revifar-se a partir del concili tridentí, que en feu obligatòria la celebració en la sessió 24; però tornaren a escassejar a la segona meitat del segle XVII, a causa de la major centralització del govern de l’Església, de l’oposició del capítol i persones exemptes i del regalisme, fins al punt que una cèdula reial del 1786 prohibí que es publiquessin a tot l’Estat espanyol constitucions sinodals sense el permís del Consell de Castella. En el conveni addicional del concordat d’Isabel II, fet el 1860, es preveia la llibertat de convocar sínodes, cosa que els donà una certa vitalitat; però, malgrat tot, foren pocs els sínodes moderns.
Al segle XX només s’han celebrat sínodes el 1918 i el 1929 a Barcelona, el 1929 a Eivissa, el 1932 i el 1959 a Mallorca, el 1949 a Solsona, el 1958 a València i el 1945 a Vic.
Les constitucions sinodals (constitució sinodal) són una font de primera mà per a conèixer les inquietuds, problemes i vida de l’Església catalana. Les antigues acostumaven a ésser recopilades de tant en tant en compilacions per bisbes o juristes, que així eliminaven les constitucions envellides i deixaven només les vigents. Ha estat publicada només la sèrie de constitucions sinodals de Girona fins a la primera compilació (1368), seguida de la publicació individual dels sínodes de Girona d’aquesta època, a càrrec de Tomàs Noguer i Josep M. Pons i Guri. També han estat publicats molts sínodes concrets des del segle XVII, arran de llur promulgació, però falta un corpus global dels sínodes de cada diòcesi i dels sínodes en general dels Països Catalans.