Caracteritzable cartesianament com a progressiu trànsit del simple al complex, la síntesi és en Kant l’essència mateixa del coneixement: síntesi a priori és, així, l’acte de la consciència com a unificació de les dades sensibles per les formes pures de la intuïció (espai i temps), com a unificació de les intuïcions sensibles per les formes pures de l’enteniment (categories) i com a unificació —ni que sigui sols regulativa— dels conceptes mitjançant les idees de la raó (ideals transcendentals). A partir tant de la concepció kantiana com de la idea mateixa de síntesi (la qual palesa que el tot resultant mai no és el mateix que la sola suma dels components, ans quelcom de nou i superior), aquesta ha estat interpretada modernament en un sentit sempre dinàmic, en íntima relació amb la idea de creació, de força creadora. Això és palès sobretot en Hegel, en qui la síntesi és el tercer i suprem moment del procés dialèctic i en el qual es recull i es realitza tota la veritat i la riquesa continguda —bé que només parcialment i, per tant, no veritablement— en els dos moments anteriors de tesi i antítesi, en portar-los a una unitat superior.