Els sintonitzadors emprats correntment són prevists per a sintonitzar només les freqüències de les bandes utilitzades en la pràctica. Per aquest fet hom distingeix els sintonitzadors pel nom de les freqüències o llargada d’ones que pot sintonitzar (UHF, VHF, LW, MW, SW) o pel tipus de modulació (AM, FM, PM). En alta fidelitat és anomenat sintonitzador l’aparell que rep, tracta i detecta la informació electromagnètica de radiofreqüència que s’emet modulada en AM o en FM. Entre altres prestacions, el sintonitzador sol disposar d’indicador i control automàtic de freqüència; visualitzador per facilitar la sintonia i en ocasions un control de nivell de sortida. També n'hi ha de proveïts de control per microprocessador, memòria i cerca automàtica d’emissores; aquests reben també el nom de sintonitzadors amb sintetitzador de freqüència, i no necessiten controls automàtics per a estabilitzar la sintonia. L’emissió en AM resta limitada a una freqüència màxima de modulació de 4 500 Hz, que és un valor baix per a ésser considerat d’alta fidelitat. Malgrat aquest aspecte s’inclou en els sintonitzadors d’alta fidelitat a fi de completar la FM, que comprèn un marge de 30Hz a 15kHz. Tant en AM com en FM es fan emissions en estèreo, però així com en FM el mètode usat és universal i generalitzat, en AM existeixen diversos sistemes introduïts que no són estrictament compatibles.
m
Electrònica i informàtica