Atesa la profunditat del focus, els sismes es divideixen en superficials (els situats a menys de 70 km), intermedis (entre 70 i 300 km) i profunds (entre 300 i 700 km). El punt sobre la superfície de la terra que correspon a la vertical del focus rep el nom d’epicentre. Les ones sísmiques són de natura elàstica i pertanyen fonamentalment a tres tipus, les P (longitudinals), les S (transversals) i les L (de superfície). A les zones pròximes a l’epicentre, l’arribada d’aquestes ones dona lloc a sacsejades perceptibles del terra que constitueixen els terratrèmols. Els sismes de focus més soms són els que causen els terratrèmols més catastròfics. A distàncies més grans les vibracions del terra esdevenen imperceptibles i només poden ser detectades per mitjà dels sismògrafs i enregistrades en forma de sismogrames. Pel fet que les ones sísmiques no viatgen totes a la mateixa velocitat (les longitudinals són les més ràpides), els intervals de temps entre l’arribada de cada tipus d’ona poden ésser utilitzats per a deduir la localització de l’epicentre, així com la profunditat del focus. A més, i atès que les condicions de propagació depenen del medi, les dades que aporta l’estudi dels sismogrames permeten de deduir l’estructura interna de la Terra.
L’origen dels sismes pot ésser divers. Alguns obeeixen a fenòmens relacionats amb la dinàmica superficial de la Terra, tals com col·lapses de cavernes o esllavissades per gravetat de masses de roques. Altres van lligats a erupcions volcàniques, i per regla general són de focus som i de caràcter local, però, malgrat llur poca intensitat, poden provocar marees assoladores de les zones costaneres, anomenades tsunamis. Els més freqüents tenen un origen intern, relacionat amb la dinàmica global de la Terra, i són coneguts com a sismes tectònics. L’estudi de la distribució de la sismicitat de la Terra mostra que més d’un 80% dels sismes se situen a la zona circumpacífica, mentre pràcticament tota la resta es reparteix entre el cinyell orogènic asiaticomediterrani i les dorsals oceàniques. Aquesta distribució global defineix els anomenats cinturons sísmics, que corresponen a zones de fractura i moviment entre diferents blocs rígids de la litosfera, denominats plaques.