El concepte de sistema, com a tal, només ha adquirit relleu en la ciència econòmica des del segon terç del s. XX i encara fins fa pocs anys era un concepte poc emprat dintre la literatura econòmica anglosaxona; aquest fenomen s’explica per la inexistència, fins a la Primera Guerra Mundial, d’un altre tipus d’organització econòmica avançada que no fos el capitalisme. La manca d’interès, coneixements i anàlisi dels anomenats països socialistes retardà l’estudi i la comparació dels diferents sistemes econòmics. El sistema econòmic fa referència a una unitat macroeconòmica amb capacitat de decisió; per tant, nocions com ara les de sistema fiscal o sistema monetari, etc, corresponen a un nivell inferior d’anàlisi. El concepte d'estructura econòmica i el de sistema econòmic presenten unes profundes interrelacions; de fet, hom pot definir un sistema com una estructura amb la suficient autonomia per autoorganitzar-se fins en els aspectes més fonamentals. Des d’un punt de vista marxista, un sistema econòmic és una combinació de determinats modes de producció ( mode de producció), de circulació, de distribució i de consum: això implica una atenció preferent vers la generació, la canalització i la distribució de l’excedent econòmic ( excedent) i de totes les relacions socials que se'n deriven. Hom ha intentat la classificació i la tipificació dels sistemes econòmics d’acord amb els criteris esmentats i amb d’altres. Aquests intents poden ésser classificats en dos grans grups: classificacions o tipologies de base històrica i classificacions basades en comparacions morfològiques. Entre les primeres cal esmentar en primer lloc la tipologia de W.Sombart, representant de la novíssima escola històrica alemanya. Segons aquest autor, els sistemes es poden caracteritzar per tres trets fonamentals: l’esperit o les motivacions principals que condicionen el comportament econòmic, la forma o el conjunt d’elements institucionals i que defineixen les relacions entre els diferents subjectes econòmics i, finalment, la substància, és a dir, la tècnica emprada per a l’obtenció o transformació dels béns. De la combinació d’aquests criteris, en resulten cinc sistemes fonamentals: d’economia tancada (feudal), d’economia urbana o artesana (com a França als s. XIV-XV), d’economia capitalista, d’economia col·lectivista i, finalment, d’economia corporativa. Dintre aquest corrent de pensament hi ha autors com A.Marchal o J.Lajugie. Per contra, dintre les classificacions de base morfològica cal esmentar W.Eucken, que critica l’enfocament anterior per la seva manca de conceptualitat en la definició dels diferents sistemes, pel fet que l’enfocament històric es limitaria a reproduir la realitat, sense, però, analitzar-la científicament. Eucken troba dos tipus fonamentals d’organització econòmica: la primera operant per procediments espontanis amb pluralitat de centres de decisió; la segona, per mecanismes dirigits amb un sol centre de decisió. Aquests tipus purs, que anomena respectivament economia de tràfic i economia amb direcció central, admeten una sèrie de subtipus basats ja en el grau de monopoli tant pel que fa a l’oferta com a la demanda, ja en els graus de llibertat pel que fa a l’intercanvi i elecció de béns de consum i llocs de treball. E.Wagemann proposa una classificació que és el resultat de creuar dos criteris: el de la forma d’organització —consumptiva i de lucre— i el de la intensitat del capital. D’aquesta manera hom obté categories com ara les de supercapitalisme, neocapitalisme, semicapitalisme, etc. Pel que fa al particular enfocament marxista dels sistemes, cal dir que la tipologia convencional —comunisme primitiu, esclavisme, feudalisme, capitalisme i socialisme— no pot ésser vista com un esquema tancat en el qual obligatòriament les diverses categories se succeeixen d’una forma mecànica; el rebuig d’allò que suposaria un determinisme econòmic resta palesat, per exemple, en les discussions entre diferents autors marxistes pel que fa al problema de la transició al socialisme. Sampedro ha intentat una síntesi de les diverses tipologies a base de creuar dos criteris fonamentals: l’estat de la tècnica i la preponderància de la propietat pública privada, és a dir, societats amb decisions econòmiques centralitzades, mixtes o disperses. En resulta una classificació en sistemes socialistes, capitalistes i tradicionals. Els primers poden ésser dividits en socialistes (URSS), socialistes mixts (Iugoslàvia) i socialistes emergents (Xina). Els sistemes capitalistes són dividits en capitalistes (EUA), capitalistes mixts (França) i capitalistes intermedis (Grècia). Finalment, els sistemes tradicionals són dividits en sistemes tradicionals americans (Equador), tradicionals afroasiàtics (Iran) i tradicionals mixts (Índia). Cal remarcar que els països amb decisions disperses o mixtes i amb tècnica incipient són normalment anomenats països del Tercer Món, en els quals la introducció de tècniques més modernes no implica necessàriament el pas cap al desenvolupament, a causa del retard de les institucions polítiques i socials i de la seva inserció especial en el context internacional. Per fi, cal indicar que l’anomenada convergència de sistemes, és a dir, la possibilitat que els tipus més purs de capitalisme o socialisme evolucionin cap a un punt intermedi, no passa d’ésser una utopia, car en qualsevol cas el sistema resultant no pot ésser una simple mescla dels dos anteriors. A més, cal no oblidar l’existència dels països amb un fort grau de subdesenvolupament, l’evolució dels quals modificarà profundament les relacions entre capitalisme i socialisme.
m
Economia