Els primers sistemes foren desenvolupats per al cinema al principi dels anys cinquanta i disposaven d’un mínim de quatre pistes d’àudio (sistema CinemaScope) enregistrades sobre material magnètic situat en un costat de la pel·lícula. Malgrat tot, les pistes magnètiques eren molt estretes i la fidelitat del so no era gaire bona. A l’entrada dels setanta aparegueren en el mercat diferents sistemes domèstics, anomenats quadrafònics, que combinaven les dues pistes estereofòniques per obtenir canals auxiliars que permetessin de reproduir una il·lusió de so espacial. Aquests sistemes tingueren poc èxit a causa de la multitud de versions que hom en féu i perquè, en general, els efectes eren poc naturals. A mitjan anys setanta aparegué el sistema Dolby Stereo, que permet de codificar i descodificar quatre senyals d’àudio mitjançant una matriu de ponderació en dos canals. Els dos canals són enregistrats sobre una pista òptica al costat de la pel·lícula, i, amb l’ajuda del sistema supressor de soroll Dolby A, la fidelitat del so és molt superior a la dels sistemes anteriors. L’èxit del sistema Dolby Stereo fou considerable: per la qualitat del so i també per la reducció de costs que comporta el fet d’obtenir les còpies de les pel·lícules amb un sol procés fotogràfic, que inclou tant la imatge com el so, mentre que en els sistemes precedents calia introduir les pistes magnètiques sobre la pel·lícula. A més, com que el Dolby Stereo només necessita dues pistes d’àudio per a codificar la informació, aquesta concepció era fàcilment exportable a l’àmbit domèstic. El sistema Dolby Surround, comercialitzat l’any 1982, fou integrat en diferents sistemes de vídeo com la variant domèstica del Dolby Stereo, amb el qual és compatible, i permet de reproduir totes les pel·lícules enregistrades en aquest darrer format. El sistema Pro Logic, introduït poc després, és una extensió del Dolby Surround que permet de descodificar un canal auxiliar central i que tingué un èxit comercial considerable. El 1992 aparegueren els sistemes Dolby Stereo SR i Dolby Digital. El Dolby Stereo SR disposa de sis pistes d’àudio analògiques enregistrades òpticament i és compatible amb diferents equipaments de sales d’exhibició. El Dolby Digital incorpora cinc canals d’àudio independents més un canal de baixa freqüència per a subwoofers (és anomenat un sistema de 5.1 canals), i l’enregistrament és en format digital, amb una qualitat comparable a la del disc compacte. El Dolby Digital ha donat lloc a una versió domèstica anomenada AC-3, que serà incorporada en alguns sistemes de DVD. Els sistemes DTS (Digital Theater System, de LucasFilm) i l’SDDS (Sony) competeixen amb el Dolby Digital per convertir-se en estàndards d’àudio per a cinema. El DTS enregistra el senyal d’àudio en CD-ROM auxiliars i té unes característiques semblants a les del Dolby, mentre que el segon utilitza com a suport de la informació la mateixa pel·lícula i incorpora dues pistes addicionals (sistema de 7.1 canals). El format MPEG2 àudio té definides algunes variants de 5.1 i 7.1 canals que permetran d’adaptar aquests sistemes de so a la televisió.
m
Electrònica i informàtica