sobrenatural

m

adj

Cristianisme

En l’especulació teològica occidental, dit de la comunicació lliure i gratuïta de Déu (gràcia) en tant que no és deguda a l’essència finita de cap ésser espiritual creat, ni aquest la pot exigir de Déu.

El sobrenatural és gratuït no sols en el pla metafísic de les possibilitats de la creatura, sinó també en el pla de la seva existència real, i específicament en la situació concreta: l’home, per la seva lliure culpa, s’ha fet positivament indigne d’una tal comunicació. Per raó de la unitat en l’home entre esperit i matèria, el sobrenatural és un factor intern de la història espiritual, talment que la creació ateny la seva finalitat i perfecció no pas en una hipotètica natura pura, sinó en la gràcia, la qual no es la finalització posterior d’un món vers fites superiors extrínseques, sinó que és el seu destí més íntim. Inassequible per l’esforç de l’home, és concedit gratuïtament com un do que, lluny de forçar la natura o destruir la llibertat, les perfecciona, puix que en satisfà la capacitat d’elevació o obertura existencial vers l’infinit (anomenada potència obediencial i també desig natural). La teologia oriental (Ortodòxia), partint d’una concepció de la gràcia increada, ha negat aquest concepte, perquè hi veia una impossibilitat real de comunió amb Déu.