El mot féu referència, des de la fi del s. XIX fins a la Primera Guerra Mundial, als partits polítics d’inspiració marxista, sobretot a Alemanya, els països escandinaus i Rússia. Més tard, adoptà el signicat actual. La primera tendència revisionista del marxisme fou protagonitzada per Eduard Bernstein (Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, 1899), que rebutjà la dictadura del proletariat i preconitzà una transformació lenta del sistema capitalista, que esdevindria socialista mitjançant un procés de reformes graduals i successives, aconseguides a través de la lluita parlamentària, en la qual els socialistes havien de cercar l’aliança dels partits burgesos d’esquerres. Malgrat les condemnes teòriques, les tendències revisionistes penetraren profundament en la pràctica política de diversos partits socialistes, com el Partit Socialdemòcrata Alemany (Sozialdemokratische Partei Deutschlands), el Partit Socialdemòcrata Danès, el Partit del Treball de Noruega i el Partit Socialdemòcrata Suec. Per la seva banda, el Labour Party britànic adoptà aquesta orientació ja des dels seus inicis. No foren operatives tampoc les condemnes que el revisionisme rebé en el congressos de la II Internacional, sobretot en el d’Amsterdam (1904). La influència d’aquesta tendència debilità la força revolucionària que el socialisme podia oposar al desencadenament de la Primera Guerra Mundial. El triomf de la Revolució Russa i la creació de la III Internacional provocà que la socialdemocràcia adoptés unes actituds anticomunistes, oposant-se a la col.laboració amb els partits comunistes. D’altra banda, el socialisme accedí al poder en els països escandinaus i pogué aplicar el seu programa socaildemòcrata de reformes socials, que dugué a la “societat del benestar”. Fou sobretot després de la Segona Guerra Mundial, en el marc de la guerra freda, que les tendències socialdemòcrates prengueren una forta volada en el socialisme europeu. En alguns països, aquestes tendències esdevingueren majoritàries en el partit socialista, com a la República Federal d’Alemanya. En d’altres casos, crearen partits a part, com el Partito Socialista Democratico Italiano de G. Saragat. A partir, aproximadament, del tercer quart del s. XX àdhuc els partits socialistes del sud d’Europa —francès, espanyol, portuguès, grec, etc.—, que hi havien estat més refractaris, adoptaren de fet posicions socialdemòcrates, sobretot en accedir a responsabilitats de govern en llurs respectius estats i, en el si de la Internacional Socialista les tesis marxistes (des de les quals la socialdemocràcia, a partir de la renúncia a la col·lectivització dels mitjans de producció, és considerada una simple administradora dels interessos capitalistes i d’afavorir-ne, per tant, la supervivència) sofriren una irremissible marginació. La solidesa i permanència en el poder de formacions socialdemòcrates a l’Europa occidental durant els anys seixanta i setanta —a l’Alemanya Federal l’SPD estigué en el poder des del 1966 fins al 1982— donaren pas, en la dècada dels anys vuitanta, a un qüestionament de la viabilitat de l’estat de benestar implantat des de la fi de la Segona Guerra Mundial o, si més no, a la possibilitat de mantenir-lo en les mateixes condicions i mitjans, qüestionament que s’accentuà amb l’esfondrament de l’URSS, la desaparició del comunisme (1991) i l’acceleració de la desregularització de l’activitat i interdependència econòmiques mundial coneguda amb el nom de globalització. Els primers anys del s. XXI, a l’Europa Occidental, tot i que la socialdemocràcia europea ha continuat constituint l’alternança política habitual del centredreta, ha evidenciat forts elements de crisi que reflecteixen les dificultats d’adaptació als nous temps. La dificultat prové sobretot de seguir garantint l’estat de benestar tradicionalment associat amb la socialdemocràcia, aconseguits mitjançant l’intervencionisme i elevats impostos, en contrast (de vegades en un sentit més teòric que real) amb els partits liberals o conservadors. La liberalització econòmica mundial, la minva de la natalitat i altres factors han convertit aquest programa en difícilment practicable, i la socialdemocràcia ha hagut de posar en pràctica mesures restrictives que els han alienat el suport de part del seu electorat. Entre els simptomes més conspicus d’aquesta crisi hi ha l’ascens dels partits d’extrema dreta (nodrits en gran mesura per un electorat fins fa relativament pocs anys votant de l’esquerra) i, en una mesura menys important (llevat d’Alemanya), de l’ecologisme. A França, el descontentament per aquestes mesures conduí a una estrepitosa derrota del PSF i a la caiguda del govern de Lionel Jospin el 2002, mentre que a Alemanya només el suport dels ecologistes pogué mantenir Gerhard Schröder en el poder des del 1998 fins al 2005, i al preu d’unes reformes a mig camí a causa de les pressions de l’ala més esquerrana de l’SPD. Tant la necessitat d’un canvi com les resistències a reformar l’estat de benestar tradicional es reflectiren en un resultat molt ajustat en les eleccions legislatives del setembre d’aquest any que desembocaren en una ‘gran coalició’ SPD-CDU/CSU. A Itàlia governa des del 2001 una inestable coalició de dretes, i a Espanya és generalment acceptat que el PSOE recuperà el poder després de set anys a causa d’un fet excepcional (l’atemptat de l’11 de març de 2004). Àustria, Dinamarca i els Països Baixos són, entre d’altres, estats on als primers anys del s. XXI governava la dreta o el centredreta, i al Parlament Europeu el Partit Socialista Europeu és la segona força des del 1999. Liderats per Tony Blair, els laboristes de la Gran Bretanya (en el poder des del 1997) han emprès una revisió de molts postulats de la socialdemocràcia que, tot i les controvèrsies a què ha donat lloc, n'ha evitat la tendència general de declivi. Hom ha atribuït aquesta continuïtat a lNassumpció dels laboristes de gran part dels postulats liberals, estratègia coneguda amb el nom de “tercera via”.
f
Història
Política