Constituïen un paral·lel de les diferents acadèmies i societats d’agricultura aparegudes a Europa durant aquell segle. En llur naixença i desenvolupament intervingueren el moviment il·lustrat amb la seva preocupació pels coneixements útils, i també la forta embranzida agrícola del segle, que reviscolà l’interès pel millorament dels procediments tècnics i per les modificacions del règim de la propietat.
Durant un cert temps hom ha considerat que les societats econòmiques foren una manifestació dels nuclis burgesos, però avui hom les creu fonamentades en l’aristocràcia i el clericat il·lustrat, vinculats ambdós amb l’alça de la renda de la terra. Fou decisiva la intervenció directa de Campomanes i la participació de membres de la burocràcia com a socis de les econòmiques. Aquestes tingueren com a origen les reunions setmanals de Los Caballeritos de Azcoitia, nobles i clergues il·lustrats de Guipúscoa que parlaven de temes econòmics i culturals d’actualitat. El 1764 establiren d’una manera formal i amb autorització règia una Sociedad Económica Vascongada de Amigos del País, la qual desenvolupà una important tasca d’ensenyament modern en el seu seminari de Bergara i la seva escola de metal·lúrgia. L’èxit assolit per la Sociedad Vascongada i l’exemple d’altres models europeus (Dublín, etc.) impulsaren el fiscal del Consell de Castella, Pedro Rodríguez de Campomanes, a proposar la formació de societats semblants arreu de l’Estat espanyol, les quals tindrien per objecte la formació tècnica dels menestrals i la promoció de la indústria rural o dispersa. Aquestes idees es trobaven contingudes en el Discurso sobre el fomento de la industria popular (1774), que fou distribuït per tot Espanya a expenses del govern. Campomanes volia que les diferents entitats prenguessin com a model la Sociedad Económica Maritense (1775), molt vinculada amb els cercles ministerials, i amb una forta proporció de buròcrates en els seus rengles. La iniciativa de Campomanes donà preu que les inquietuds culturals existents en moltes ciutats espanyoles cristal·litzessin en la formació de societats econòmiques, bé que en alguns casos aquestes institucions, mancades de vitalitat pròpia, no desenvoluparen una tasca positiva.
La primera societat econòmica apareguda als Països Catalans fou la Societat Econòmica d’Amics del País de València (1776), fundada per iniciativa de l’ardiaca d’Alzira Pere Mayoral i per l’oïdor de l’audiència, el murcià Francisco Pérez Mesía. Els estatuts definitius no foren aprovats fins el 1785. Donaven la base social de la institució fonamentalment els eclesiàstics, seguits pels funcionaris estatals i pels aristòcrates; la burgesia mercantil i industrial i la menestralia també hi eren representades, però en un nombre inferior. Les activitats de la societat, més aviat teòriques, se centraren en el desenvolupament de l’agricultura, de la indústria i del comerç. A Barcelona tant l’audiència com l’ajuntament disminuïren l’eufòria dels projectes de Campomanes, per tal com ja hi havia, a la ciutat, la Junta de Comerç de Barcelona, portaveu de la burgesia mercantil, centre d’ensenyament tècnic i de belles arts, així com una acadèmia de ciències, amb una important direcció d’agricultura, que cobria aquest vessant de l’activitat de les econòmiques. Malgrat el fracàs de Barcelona, es formaren societats de poca volada a altres poblacions del Principat de Catalunya.
La primera societat del Principat fou la de Tàrrega (1776-77), establerta per la iniciativa de l’alcalde major Francisco Antonio Muñiz, amb el títol de Societat d’Amics del Bé Públic, que el 1781 fiu canviat pel de Societat d’Amics del País d’Urgell. La seva actuació fou minsa, però mantingué interessants relacions amb altres centres culturals, com els monestirs de Poblet i de Bellpuig de les Avellanes. La societat de Girona (1777) no ultrapassà l’estadi de projecte. La de Puigcerdà començà a actuar el 1781, després de tres anys d’espera, però desaparegué aviat. El 1784 l’ajuntament de Tarragona proposà la creació d’una societat econòmica a la ciutat; el seu veritable creador fou l’arquebisbe Francesc Armanyà, que com a prelat de Lugo havia organitzat la d’aquella població. La Societat Econòmica d’Amics del País de Tarragona fou inaugurada el 1787, amb una clara majoria de membres eclesiàstics. La seva trajectòria seguí una línia agrarista en el cas d’Armanyà, i més aviat industrialista en la del secretari i canonge Fèlix Amat. Des del 1793 la Societat anà de davallada, i la seva decadència s’accentuà després de la mort de l’arquebisbe (1803). Amb el fracàs d’establir una societat econòmica a Vic (1792) es clou la visió d’aquestes institucions al Principat.
El 1778 s’havia fundat la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País, que fou dirigida per la noblesa i el clericat de l’illa (el futur cardenal Despuig) i per la burocràcia forastera. Les seves publicacions cobrien la temàtica econòmica, educativa i sanitària. El 1781 encoratjà la traducció castellana de l’obra de Coyer La noblesse commerçante. El 1789 establí una Acadèmia Medicopràctica. Des del 1779 publicà regularment una Noticia Periódica, que es convertí en Semanario Económico (1789) i Semanario de Mallorca (1802). Com a institucions representatives del moment il·lustrat, les societats econòmiques sofriren les conseqüències de la crisi de la Il·lustració a partir del 1789 i s’esllanguiren després de la guerra del Francès i perderen llur caràcter capdavanter del moviment cultural.
La societat de Tàrrega desaparegué; la de Tarragona es transformà després del 1840 en Societat Arqueològica. Les de València i Mallorca han continuat la seva existència fins als nostres dies. En els primers anys del regnat d’Isabel II es fundaren, en una situació política molt diferent, la Societat Econòmica d’Amics del País d’Alacant (1834), la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (encara existent) i la Societat Econòmica Gerundense d’Amics del País, que funcionava encara el 1892.