Atès que l’hexacord només admetia cinc tons i un semitò, només n'hi havia tres tipus de possibles: l’hexacord naturale (corresponent als actuals noms do-re-mi-fa-sol-la), el durum (corresponent a sol-la-si-do-re-mi) i el molle (corresponent a fa-sol-la-si♭-do-re). Si la melodia sobrepassava en extensió un hexacord, hom considerava que ja formava part d’un altre i provocava una mutació del nom de les notes (cal tenir en compte que el semitò, fos de l’hexacord que fos, era llegit sempre mi-fa). Així, una melodia iniciada en l’hexacord naturale (per exemple re-fa-sol-la) i continuada en el molle (per exemple si♭-la-do-si♭-la) havia d’ésser solfejada amb mutació del la i del si♭ pel semitò mi-fa següent: re-fa-sol-mi-fa-mi-sol-fa- mi).
f
Música