Des d’un punt de vista físic, la solubilització ocorre mitjançant la disminució del coeficient d'activitat de la substància que hom vol dissoldre per l’acció de l’agent solubilitzant. Històricament, el concepte de solubilització fou introduït per J.W.McBain l’any 1929 per descriure la dissolució de substàncies altrament insolubles, per interacció amb micel·les presents en el solvent. La solubilització pot ocórrer per diversos tipus d’interacció entre l’agent solubilitzant i la substància a dissoldre, els més comuns dels quals són la coordinació, l’enllaç per ponts d’hidrogen, la interacció de dipols i la formació de complexos. En qualsevol cas, la interacció produeix una disminució de la concentració efectiva, és a dir, de l’activitat de l’espècie que hom vol dissoldre. La solubilització gaudeix d’una gran importància pràctica; troba aplicació en la preparació de fàrmacs per tal de fer-los solubles en l’aigua i de colorants per a aconseguir tonalitats més uniformes, en l’eliminació dels halogenurs d’argent del paper fotogràfic, en la preparació d’olis lubrificants detergents per a motors d’explosió, etc. D’altra banda, l’acció dels detergents i sabons es basa en la solubilització d’olis i greixos mitjançant la inclusió d’aquests en micel·les solubles en l’aigua.
f
Química