Dut a terme el 2002, consistí a abocar ferro a la mar en dues àrees de 225 km2, fins a concentracions de 0,05 ppm. Atès que estudis anteriors suggerien que en les quatre últimes glaciacions (en què el contingut de fitoplàncton era molt elevat), els oceans havien rebut quantitats importants de ferro de l’expansió dels deserts, l’experiment pretenia escatir si existeix alguna relació entre el ferro i el creixement del fitoplàncton. El resultat fou un augment molt pronunciat del fitoplàncton al llarg de milers de quilòmetres quadrats, que comportà un increment de l’activitat fotosintètica i de la fixació de diòxid de carboni, que es calculà d’unes 30 000 t per a cada zona d’estudi. Gran part d’aquest carboni s’acabà dipositant al fons, amb la qual cosa es reduí la quantitat de diòxid de carboni atmosfèric i es col·laborà al refredament del planeta.