Stendhal

Henri Beyle
(Grenoble, 23 de gener de 1783 — París, 23 de març de 1842)

Nom amb què és conegut Henri Beyle, escriptor francès.

Fill d’un advocat, el qual odiava, i orfe de mare a set anys, visqué una crispada infantesa i adolescència en la seva ciutat nadiua, i a la fi del 1799 es traslladà a París, on ingressà a l’Escola Politècnica. Treballà en el ministeri de la guerra, i amb l’exèrcit napoleònic conegué Itàlia, Alemanya i Moscou, portant una vida de dandi luxós i galant. A la caiguda de l’Imperi s’exilià voluntàriament a Milà, viatjà i publicà les seves primeres obres, escassament originals, sobre pintura i música. El 1817 adoptà el pseudònim de Stendhal, hipergermanització del topònim alemany Stendal (Magdeburg), com a desafiament a la censura austríaca, que el fustigava per la seva ideologia liberal.

Tornà a França (1821), on, entre innombrables aventures amoroses, es donà a conèixer amb assaigs com De l’amour (1822) i Racine et Shakespeare (1823-25), aquest darrer fonamental dins la polèmica romàntica. Després de la primera novel·la, Armance (1827), que passà inadvertida, i la personalíssima Promenades dans Rome (1829), publicà una de les seves obres principals, Le rouge et le noir (1830). Aquesta novel·la narra els esforços d’un jove per aconseguir un lloc en la societat; representa un bon retrat de la societat francesa de la Restauració i una anàlisi profunda del caràcter del protagonista. En produir-se la revolució de juliol, Stendhal obtingué un modest càrrec consular als Estats Pontificis. D’aquests anys a Civitavecchia, interromputs per un llarg permís a París (1836-39), daten les Chroniques italiennes i l’altra gran novel·la, La Chartreuse de Parme (1839) (La Cartoixa de Parma), a més d’originals que es publicaren pòstumament, com la novel·la inacabada Lucien Leuwen i escrits autobiogràfics com Souvenirs d’égotisme (1892) i Vie de Henri Brulard (1913). En aquesta època visità breument Barcelona (1837). Tornà a París (1841), on morí d’un atac d’apoplexia.

Una vida grisa i plena de frustracions i un continu afany de fugir d’ell mateix a la recerca de somnis formen una personalitat complexa, epicúria i turmentada, feta de narcisisme i lucidesa, que constitueixen un dels seus màxims atractius. Com a escriptor, ignorat en el seu temps, és un dels grans analistes de la novel·la moderna, romàntic per la passió, molt clàssic pel rigor formal, fidel a la seva fórmula, tan moderna, segons la qual no descriu les coses en elles mateixes, sinó solament els efectes que aquestes li produeixen.