Aquesta situació, considerada com una de les causes generadores del cicle econòmic i, per tant, de les crisis, fou analitzada inicialment per Malthus i Sismondi, que veieren la tendència secular al subconsum com una conseqüència de la creixent misèria de la gran majoria de la població, enfront de l’ampliació constant de la producció. Això portà Malthus a la defensa del consum sumptuari de l’aristocràcia com una forma de possibilitar una certa acumulació. Aquesta anàlisi es confrontà amb la de la resta dels pensadors clàssics, que consideraven aquests desajusts ocasionals i passatgers. El pensament marxista reprengué l’anàlisi del subconsum com a essencial al mode capitalista de producció, que, en expandir-se, condiciona el manteniment de la taxa de guany a càrrec de reduir la participació dels salaris en la distribució de la renda, la qual cosa comporta una insuficiència crònica del consum i es constitueix element contradictori per a la reproducció d’aquest mode de producció, puix que, en no vendre's la cosa produïda, no es pot realitzar la plusvàlua i el sistema entra en crisi. R.Luxemburg i P.Sweezy introduïren els possibles mecanismes compensadors a aquesta tendència, fonamentalment l’ampliació dels mercats, que relativitzen la importància del subconsum com a determinant de les crisis. Hobson assenyalà com a causa del subconsum, a més de la inadequada distribució dels recursos monetaris, el fet que aquests recursos no es dediquessin en suficient proporció al consum, és a dir, a l’existència d’un excés d’estalvi. Keynes reprengué aquesta argumentació fent correspondre la insuficiència del consum no al fet d’estalviar excessivament, sinó al fet que aquest estalvi tardés massa temps a convertir-se en inversió, considerant, per tant, la insuficiència de consum com un desequilibri temporal.
m
Economia