És un concepte fonamental de la filosofia aristotelicoescolàstica i àdhuc d’una bona part de les filosofies modernes i contemporànies. Traducció del terme grec ousía, el mot substància té una certa relació no sols amb el d’essència, sinó també, i sobretot, amb els de subsistència, substrat i supòsit, i àdhuc amb els de subjecte i persona. Si l’oposició substància-accidents permet d’explicar el moviment i el canvi accidental, el problema del canvi substancial fou explicat a partir de l’afirmació que la substància és composta de matèria i forma —com a “coprincipis” metafísics i àdhuc físics ( hilemorfisme)—, la matèria essent l’element permanent sota tot canvi; la distinció, d’altra banda, entre substàncies completes i substàncies incompletes fou establerta, en l’escolàstica, per tal d’explicar la unitat de cos i ànima. El sentit d’autosubsistència i autonomia que el concepte de substància comporta fou accentuat de nou a partir de Descartes, i culminà en Spinoza amb la seva afirmació de l’existència d’una sola substància, l’anomenada Natura, sive Deus. L’empirisme, en canvi, qüestionà radicalment la cognoscibilitat i àdhuc el sentit de la pressuposició de la substància, la qual fou revaluada per Kant, que en féu una de les categories fonamentals que possibiliten el coneixement intel·lectual i àdhuc és a la base de cadascuna de les tres idees transcendentals de la raó. El problema de la substancialitat no està, tanmateix, en l’existència o no-existència de la substància, sinó més aviat en la determinació del nombre i del tipus de substàncies existents.
f
Filosofia