La recerca de residència (habitatge que s’ajusti a la capacitat econòmica dels migrants, adaptació de l’habitatge als canvis del lloc de treball, a l’augment del nombre de membres de la família, etc, o preferències per localitzacions ambientals més atractives) és responsable de la major part dels moviments de relocalització de població dins l’espai metropolità, des dels municipis centrals cap als perifèrics. Barcelona i les conurbacions veïnes presentaren taxes de creixement de població negatives durant els anys vuitanta i el primer quinquenni dels noranta; el 1981 Barcelona concentrava el 56,7% de la població de l’àrea metropolitana, percentatge que el 1991 s’havia reduït al 55,1%. Un procés semblant s’ha observat en altres ciutats dels Països Catalans, com València, Palma, Tarragona, Girona i Manresa.
f
Sociologia