Perquè es doni, calen tres elements: que es tracti d’una relació jurídica transmissible (en són exclosos els drets “personalíssims”), que es produeixi un canvi de subjecte i que el dret o la situació transmesos es mantinguin idèntics. Bé que hi ha successió sempre que un dret adquirit deriva o prové d’una altra persona (com en el cas de la compra d’una casa o d’un préstec d’un llibre), hom en redueix normalment el concepte a la successió per causa de mort (mortis causa), objecte del dret successori. Gairebé tots els sistemes legislatius han admès la possibilitat de transmissió dels drets dels difunts a d’altres persones, generalment lligades per vincles de parentiu, amb més o menys limitacions. Els sistemes inspirats en el socialisme tendeixen a reduir-ne l’abast o fins i tot a suprimir els drets successoris. En el codi vigent a l’Estat espanyol i, concretament, en les compilacions de dret català i balear constitueix, de fet, la part més extensa, ateses les innombrables modalitats de successió. En la successió singular hom transmet només determinades relacions jurídiques individualitzades, no pas el patrimoni global del difunt, com s’esdevé en la successió universal, que és la transmissió del conjunt de relacions jurídiques d’una persona en un sol acte; el successor universal (l’hereu) es col·loca exactament en la mateixa situació del seu causant, el difunt. Implica tant el gaudi dels béns i drets del causant com el deure de satisfer els deutes i les obligacions que hagués contret en vida. Dins la successió universal, hom parla de successió voluntària quan la determinació de les persones a qui correspon l’herència o els drets successoris és feta en vida pel causant lliurement i voluntària mitjançant un acte jurídic (normalment, un document), dit “d’última voluntat”. Si aquest acte és individual, subjecte a determinades formalitats i lliurement revocable o modificable, és anomenat testament i dona lloc a la successió testamentària. Quan és un conveni entre dues o més persones, una de les quals concedeix a l’altra o a altres un dret hereditari per a després de la seva mort, hom parla de successió contractual: per bé que rebutjada en moltes legislacions, és vigent a Catalunya ( heretament). Hom parla de successió intestada quan el causant mor sense haver atorgat acte d’última voluntat, o quan aquest és nul. En aquest cas la llei determina les persones que tenen dret a l’herència establint uns ordres de preferència entre els parents; si no n'hi ha cap de pròxim, l’herència és destinada a la Generalitat de Catalunya. És coneguda també com a successió legítima perquè és la llei la qui crida els hereus, i cal no confondre-la amb la llegítima. Segons el dret civil vigent al Principat i a les Illes, la successió per causa de mort s’organitza d’acord amb el principi anomenat de la successió, segons el qual el successor passa a ocupar el lloc que abans de mort assumia el causant en totes les relacions jurídiques que li eren pròpies, de la qual cosa deriva que el successor assumeix la mateixa posició jurídica que corresponia al causant, adquireix el patrimoni del causant com a conseqüència del títol d’hereu i del causant li passen tots els drets, inclosos els no transmissibles pels altres mitjans. Així, l’hereu que accepta assumeix una responsabilitat il·limitada pels deutes hereditaris, atès que els béns hereditaris i els béns propis de l’hereu es confonen en un sol patrimoni. L’hereu pot evitar aquesta conseqüència si accepta l’herència a benefici d’inventari, que impedeix la confusió dels patrimonis mitjançant el conferiment a l’hereu de l’administració de l’herència en benefici dels creditors del causant, els quals no podran cobrar sobre els béns propis de l’hereu. Hom també reconeix als creditors del causant i als legataris la facultat d’obtenir del jutge el benefici anomenat de la separació de patrimonis, per tal de salvaguardar el patrimoni hereditari davant els creditors particulars de l’hereu. D’aquesta organització deriven els següents principis directius del sistema: necessitat que existeixi un hereu en tota successió per causa de mort, i que en el dret actual es formula dient que el testament haurà de contenir necessàriament institució d’hereu (en l’actual compilació el nomenament de marmessor universal substitueix la manca d’institució d’hereu en el testament); universalitat de la successió de l’hereu, pel fet que aquest es posa en el lloc i en la condició del causant, i per aquest motiu es presenta com el successor universal de tots els béns i drets, ensems que succeeix també en totes les obligacions transmissibles del causant; incompatibilitat entre les successions voluntària i legal, que es formula dient que la successió intestada només té lloc en defecte d’hereu instituït i, per tant, que és incompatible amb la testada i contractual universal, cosa que explica en el dret català la subsistència del codicil, que permet de dictar disposicions successòries a càrrec dels hereus abintestats, sense haver d’instituir hereu; perdurabilitat o perpetuïtat del caràcter d’hereu, que no és sinó una manifestació temporal de l’anterior principi d’incompatibilitat de les successions voluntària i legal, que es tradueix en l’afirmació que el qui és hereu ho és sempre, amb la natural conseqüència de tenir per no posats en la institució d’hereu la condició resolutòria i els termes suspensius i resolutori; indivisibilitat de l’acceptació i repudiació d’herència, en el sentit que els hereus d’una persona no poden restringir ni dividir l’acceptació o la repudiació de l’herència, de manera que n'acceptin una part i en rebutgin l’altra. Ultra la successió a títol universal, hi ha la successió a títol particular, que atribueix al successor el caràcter de legatari, o sigui el caràcter de successor d’un dret singular, d’un conjunt de drets singulars o d’una part alíquota de l’actiu hereditari líquid. Els fonaments de la vocació hereditària en el dret civil català són el testament, el contracte successori i la llei. El testament, del qual deriva la successió testamentària, és un negoci jurídic formal, unilateral, personalíssim i essencialment revocable, en el qual s’institueix un o diversos hereus. El contracte successori, que determina la successió contractual, es concreta en l'heretament, institució paccionada d’hereu feta en capítols matrimonials a favor de qualsevol dels contraents o d’ambdós, dels fills o descendents que esperen tenir els contraents o dels contraents entre ells amb caràcter mutual. Varietat interessant de la successió contractual a Mallorca, Eivissa i Formentera és també la definició o pacte de renúncia pels fills a la futura llegítima dels pares vivents, per causa o en contemplació d’alguna donació o avantatge que aquests els fan. A totes les Balears també és important l’especialitat coneguda pel nom d'hereu distribuïdor. Finalment, la llei regeix la successió intestada. D’acord amb el principi de la successió, el dret successori romanocatalà organitza les successions per causa de mort en el sentit d’atribuir el patrimoni a un o diversos hereus, sense cap referència a la procedència dels béns hereditaris. Per contra, la successió pot organitzar-se també en forma de successió plural, en el sentit d’atribuir els béns hereditaris a determinades categories de successors per tal d’evitar que els béns surtin de la família a la qual tradicionalment han estat vinculats, i per aquest motiu no són cridats a l’herència els parents més pròxims del causant, sinó que hom exigeix, a més, la relació amb la branca familiar d’on procedeixen els béns. Aquesta successió dita troncal té com a única manifestació en el dret civil català (no recollida, però, pel dret balear) la successió troncal d’impúbers, és a dir, la de les persones que moren abans de catorze anys, en què s’assoleix la capacitat per a testar. El 1991 el Parlament de Catalunya aprovà una nova llei del dret de successió, que entrà en vigor l’abril del 1992. Segons es declara en el preàmbul, per aplicació de l’article primer de la Compilació, s’exclou l’aplicació directa o supletòria del Codi civil a Catalunya, que sols es podrà tenir en compte quan calgui, quan manquin les normes i els costums propis i sempre i quan no s’oposi a les disposicions del Dret civil de Catalunya o als principis generals que informen l’ordenament jurídic català, de conformitat amb la Disposició final quarta de l’esmentada Compilació. D’altra banda, una de les finalitats del nou Codi és l’actualització i la modernització del dret de successions per adaptar-lo a les necessitats i les exigències de la societat catalana d’avui. El nou Codi té com a base principal el sistema successori romà, els principis del qual estan ben arrelats des del segle XIII en el Dret successori català. Es pot afirmar que el setanta o el vuitanta per cent del seu contingut té clars antecedents històrics. En la seva elaboració s’ha tingut en compte principalment la Compilació del Dret civil de Catalunya, segons la redacció del Decret-legislatiu 1/1984 de 19 de juliol; l’avantprojecte de Compilació de 1955, preparat per una comissió de juristes catalans; com també en alguns supòsits el Codi civil, i així mateix les Compilacions aragonesa i navarra i els Codis alemany i italià. En resum, es tracta d’un Codi conservador, respectuós amb el sistema tradicional català, i que incorpora algunes innovacions interessants. S'ha criticat, per exemple, que entre aquestes modificacions no s’hagi tingut present la parella estable a la qual es refereixen altres lleis com la 37/1991 (articles 24 i 29), que no s’hagi tornat a introduir el testament mancomunat, o sigui el que feien els cònjuges en un mateix document, que fins al segle passat va ser practicat minoritàriament a Catalunya, i que, al contrari, s’hagi mantingut el testament davant el Rector, que resta fora del seu propi ministeri; a més, avui hi ha prou notaris i bones comunicacions a tota Catalunya, i també sembla que les autoritats eclesiàstiques consultades no manifesten interès per la seva subsistència. Quant a l’estructura del Codi, primer es refereix a les disposicions generals (la successió hereditària, la capacitat successòria, l’acceptació i la repudiació de l’herència, el dret d’acréixer, la col·lació, la partició, els béns dels menors adquirits per herència), després en els successius títols passa a regular la successió testada, la intestada i les altres atribucions successòries determinades per la llei: la llegítima, la quarta vidual, la reserva i, per acabar, les donacions per causa de mort. Quant al contingut del Codi de successions, d’una manera necessàriament simplificadora i fins on es pugui sistemàtica, pot agrupar-se la seva normativa en tres apartats: disposicions de caràcter principalment conservador, disposicions de caràcter principalment modificatiu i disposicions que desenvolupen el Dret civil successori de caràcter bàsicament innovador. Pel que fa a les primeres, es poden assenyalar entre moltes altres les següents. L’hereu succeeix en tot el dret del seu causant. Consegüentment, adquireix els béns i els drets de l’herència i se subroga en les obligacions del causant que no s’extingeixen per la mort. Ha de complir les càrregues hereditàries i resta vinculat als actes propis del causant. Aquí clarament el Codi continua el sistema romà de la ‘successió’ en virtut del qual l’hereu se situa en el lloc del causant i adquireix tots els seus drets i obligacions transmissibles, al contrari del sistema anglo-americà, en què per causa de la mort del titular del patrimoni es fa una liquidació dels seus béns i sols una vegada deduïts els deutes i pagades les obligacions es lliura la resta, si n'hi ha, als hereus. La successió s’obre, diu el Codi, en el moment de la mort del causant, al lloc on ha tingut la darrera residència o domicili habitual. El jutge competent en matèria successòria és el del darrer domicili del causant i a manca de l’últim domicili conegut el del lloc on es troba la major part dels béns. La successió es difereix per heretament, per testament o pel que disposa la llei. La successió intestada només pot tenir lloc en defecte d’hereu instituït i és incompatible amb l’heretament i amb la successió testada universal. Tenen capacitat per succeir totes les persones nascudes o concebudes al temps de l’obertura de la successió i que sobrevisquin al causant. Es regula després la indignitat per succeir amb algunes novetats a les quals es farà referència més endavant. L’acció declarativa de la indignitat caduca transcorreguts 5 anys des que l’indigne de succeir es troba en possessió dels béns en qualitat d’hereu o legatari. Convé esmentar algunes disposicions de caràcter principalment modificatiu. S'allarga el termini que s’establia anteriorment respecte a la interrogatio in jure en disposar actualment que les persones interessades en la successió, fins i tot els creditors de l’herència o el cridat, poden obtenir del jutge, tan bon punt hagin transcorregut trenta dies (abans eren 9 dies) comptadors de la delació a favor seu, que assenyali un termini al cridat perquè manifesti si accepta o repudia l’herència. Aquest termini no pot excedir de seixanta dies naturals. També s’ha allargat el termini per acceptar l’herència a benefici d’inventari. La declaració de voler acceptar l’herència a benefici d’inventari es pot fer en tot cas davant de notari o per escrit adreçat al jutge i ha de fer-se en el termini d’un any (abans normalment era de 180 dies) a comptar de la delació, però sempre en el de trenta dies comptadors des que hagi pres possessió dels béns hereditaris. L’acceptació a benefici d’inventari de l’herència produeix, entre altres efectes, que l’hereu no respon de les obligacions del causant ni de les càrregues hereditàries amb els seus béns propis, sinó únicament amb els béns de l’herència. Al contrari, si accepta l’herència sense benefici d’inventari respon ultra vires hereditatis o sigui també amb els béns propis. La col·lació s’ha modificat en el sentit que s’ha reduït el seu àmbit, ja que únicament es pot produir amb relació als béns que el descendent ha rebut de l’ascendent per actes entre vius a títol gratuït per pagar-li la llegítima o quan en l’atorgament de liberalitat hom estableix expressament que sigui col·lacionable. Quant a la partició de l’herència es disposa que tot cohereu pot demanar, en qualsevol moment, la partició de l’herència, però tanmateix el causant pot ordenar, i els hereus convenir-hi unànimement, que tant respecte a l’herència com respecte a béns concrets d’aquesta, no es procedeixi a la partició durant un termini que no pot excedir els deu anys comptadors des de l’obertura de la successió. Aquest termini pot arribar als quinze anys respecte d’un immoble que sigui residència habitual d’algun cohereu si aquest es cònjuge o fill del testador. Les coses indivisibles o que desmereixen en dividir-se i les col·leccions d’interès històric, científic o artístic han de ser adjudicades a un cohereu que, si s’escau, ha de pagar als altres l’excés en diners d’acord amb el valor del mercat. Si hi ha diversos interessats, són adjudicats als més afavorits en l’herència i, si han estat afavorits igual, decideix la sort. A falta d’interessats en l’adjudicació, es ven la cosa i se'n reparteix el preu entre els hereus. D’altra banda, si el testador no ha fet la partició i no ba nomenat cap comptador partidor, o el càrrec ha quedat vacant, els hereus i els legataris que representin la meitat del cabal hereditari poden sol·licitar del jutge la designació d’un comptador partidor que practiqui la partició de l’herència. La partició realitzada així requereix aprovació judicial, llevat que sigui ratificada per tots els hereus i legataris. També es disposa, si bé no es pot considerar una innovació, que una vegada feta la partició, els hereus responen mancomunadament en proporció a les respectives quotes en què van ser instituïts, si de comú acord no disposen altre cosa. Pel que fa a l’administració i la disposició dels béns dels menors adquirits per herència, quant a la successió testada, se suprimeixen els testimonis en els testaments notarials per regla general, llevat que concorrin circumstàncies especials en el testador, o que aquest o el notari ho demanin. Es considera que concorren circumstàncies especials en el testador quan aquest és cec o completament sord i quan per qualsevol causa no sap o no vol signar o declara que no pot o no sap llegir per ell mateix el testament. El testament és redactat en la llengua oficial de Catalunya que l’atorgant elegeix, o sigui sols el català o el castellà. Es pot testar, no obstant això, en una llengua no oficial a Catalunya sempre que el notari la conegui, i si el notari no la coneix, en presència i amb la intervenció d’un intèrpret. Es restaura, amb relació al testament tancat, la protocol·lització pel notari i, per tant, no hi ha necessitat d’intervenció judicial en disposar que, acreditada la mort del testador, el notari que té el testament tancat, a instància de part interessada, procedeix a obrir el sobre que el conté davant de dos testimonis idonis i a protocol·litzar-lo, i autoritza amb aquesta finalitat una acta. D’altra banda s’ha suprimit el testament sacramental que era rarament usat i la gran majoria de la doctrina demanava la seva supressió. Una novetat força important s’estableix amb relació als ex-consorts, que la freqüència relativa del divorci pot posar en funcionament quan no s’ha revocat l’anterior testament. El Codi disposa que la institució, el llegat i les altres disposicions ordenades a favor del cònjuge del testador es presumeixen revocades en els casos de nul·litat, divorci o separació judicial posteriors a l’atorgament i en els supòsits de separació de fet amb trencament de la unitat familiar per alguna de les causes que permeten la separació judicial o el divorci o per consentiment mutu expressat formalment, però la disposició és eficaç si del context del testament, el codicil o la memòria testamentària resulta que el testador hauria ordenat la disposició de darrera voluntat a favor del cònjuge fins i tot en els casos esmentats anteriorment. Una altra novetat remarcable és que s’introdueix per llei el dret de representació a favor dels nets i els descendents quan els pares respectius són els únics cridats en el testament i han mort abans de la delació, ja que s’entén que aquesta és la voluntat pressumpta del testador quan els fills són nomenats hereus o legataris, per parts iguals en el testament, i no s’ha ordenat una substitució vulgar a favor dels seus descendents. Així ho fan, tenint en compte la realitat social, diverses legislacions, encara que això representi forçar les institucions. La regulació dels llegats gairebé constitueix també una innovació per la manera completa, acurada i tècnica que ho fa el nou Codi, que reprodueix la normativa que contenia l’avantprojecte del 1955, que fou incomprensiblement mutilada en la Compilació del 1960. Per acabar, sols indicarem una altra novetat, la regulació del desheretament en el capítol de la llegítima. Són causes de privació del dret a la llegítima: les d’indignitat per succeir, haver negat aliments al testador, el seu cònjuge o els ascendents o descendents d’aquell, quan hi ha obligació de donar-los-en, haver maltractat d’obra o injuriat greument el testador o el seu cònjuge, i haver estat privat de la pàtria potestat que correspon al pare o a la mare llegitimaris sobre el fill del testador o de la que correspon al fill llegitimari sobre els seus fills, nets del testador, per sentència fonamentada en l’incompliment dels deures que comporta. Per acabar, únicament es fa una breu referència a dues disposicions transitòries de les deu que té el Codi. La primera disposa que es regeixen per aquest les successions obertes i els testaments, els codicils i les memòries testamentàries, atorgats després de la seva entrada en vigor. Les disposicions d’aquest Codi referents a la representació dels menors en la partició i a l’administració i la disposició de béns de menors adquirits per herència s’apliquen malgrat que la successió de què es tracti s’hagi obert abans de la seva entrada en vigor. Quant al testament davant rector, abans es deia que el testament es custodiaria a l’arxiu parroquial i es protocolitzaria de conformitat a les regles de la legislació notarial, i ara es disposa de manera més taxativa que no pot ser lliurada còpia del testament autoritzat per rector si no s’ha procedit prèviament a protocolitzar-lo. En la normativa del codicil es diu que també pot designar beneficiari d’assegurances de vida o modificar-ne la designació i que no es poden establir substitucions de cap mena. Estableix algunes modificacions en la institució d’hereu per fiduciari en disposar que el cònjuge pot instituir hereu el descendent que el seu consort supervivent elegeixi entre els fills comuns i llurs descendents, i hi afegeix ara encara que visqui el seu ascendent; com abans, també es diu que l’elecció o la distribució s’ha d’efectuar expressant que hom fa ús d’aquesta facultat, i ara s’afegeix: llevat que això resulti clarament de la mateixa distribució o elecció. D’altra banda, s’estén a tota Catalunya el costum que existeix al Pallars Sobirà i altres comarques, segons el qual el testador pot instituir hereus aquells dels seus fills que elegeixin els dos parents més pròxims i també es disposa que l’elecció ha de ser feta en el termini fixat pel testador i en defecte d’aquest, si no s’ha fet dins els cinc anys següents a la mort del causant, qualsevol interessat en la successió pot requerir als parents electors perquè la facin en els sis mesos següents al requeriment. Es regula també d’una manera més precisa i extensa la institució d’hereu sota condició i termini i les disposicions modals, així com les prohibicions de disposar. Les substitucions vulgar, pupil·lar i exemplar reben un tractament més acurat i tècnic i respecte a aquesta última es determina que la incapacitat del descendent substituït ha de ser declarada judicialment durant la vida d’aquest, baldament sigui després d’haver estat disposada la substitució. Es fan poques modificacions quant als fideïcomisos però són prou interessants, ja que a més de suprimir el fideïcomís pur, que no tenia cap importància pràctica i era doncs realment desconegut, se'n fan d’altres. Aquí sols se'n recullen les més importants com les següents. A les substitucions fideïcomissàries condicionals sine liberis decceserit, o sigui quan el fiduciari mor sense fills, s’ha suprimit, sembla que per aplicació del principi constitucional d’igualtat i no discriminació, l’exigència que els fills posats en condició fossin únicament els matrimonials, llevat que el testador disposés altrament. Per aplicació del Codi, per tant, no tindrà efectivitat el fideicomís, ja que es considera incomplida la condició de morir sense fills, si el fiduciari, quan no pot tenir fills biològics, matrimonials o no, adopta una persona com a fill i aquest li sobreviu. Pràcticament d’aquesta manera s’han acabat realment els fideïcomisos sine liberis decceserit si el fiduciari adopta un fill, llevat que el fideïcomitent expressi en el testament la seva voluntat que els fills a què ell es refereix són solament els biològics o únicament els matrimonials. En els testaments atorgats abans de la vigència del Codi, encara que la successió s’obri ja essent en vigor, s’aplicaran segons la seva Disposició transitòria tercera les regles interpretatives de la voluntat del causant establertes en la legislació derogada; per tant, sembla que s’haurà de tenir present la regla interpretativa de la compilació (art. 174, paràgraf últim) que deia: únicament seran considerats fills posats en condició els matrimonials, llevat que el testador disposi altrament. D’altra banda ,es donen més facilitats per alienar com a béns lliures els béns fideïcomisos, sempre que sigui per reemplaçar-los per d’altres, ja que en el cas que no hi pugui haver més fideïcomissaris cridats que els vivents o llurs descendents, no serà necessària l’autoritzaci6 judicial si presten consentiment per alienar-los tots els possibles fideïcomissaris vivents. Per acabar la llista de les disposicions modificatives, únicament ens referim a dues més. El cònjuge supervivent té dret a l’usdefruit de tota l’herència en la successió intestada del consort difunt i això encara que aquest li hagués atorgat en codicil alguna disposició en favor seu. Quant a la quarta vidual, si el consort supervivent hi té dret, l’adquereix sempre en propietat, o la seva equivalència en diners, encara que existeixin fills comuns. Breument, cal fer referència, per últim, a les disposicions innovadores del Codi de successions. Entre moltes altres, hi ha les següents. Si concorren a la successió simultàniament una pluralitat d’hereus, cosa avui freqüent, adquereixen el patrimoni hereditari en proporció a les respectives quotes. Això suposa la constitució d’una comunitat hereditària, un instrument tècnic important, ja que abans es considerava inexactament que els drets i les obligacions de l’herència quan els hereus eren diversos, es dividien en proporció a les respectives quotes, és a dir que es constituïen tantes copropietats com béns i per tant no requeien les quotes sobre la totalitat de l’herència considerada com a una unitat, la qual cosa és més exacta i té efectes pràctics no menyspreables. Respecte al tema de la fecundació assistida, si el causant ha expressat de manera fefaent (en document públic) la seva voluntat de fecundació assistida post mortem, el fill que neixi dins el període legal també es considera concebut en el moment de l’obertura de la successió o sigui en el moment de la mort del causant. Segons la llei catalana de filiacions, el procés de fecundació s’ha d’iniciar en el termini màxim de nou mesos després de la mort del marit o d’aquell amb qui la mare convivia, si bé aquest termini pot ser prorrogat pel jutge, per causa justa, per un temps màxim de tres mesos. En determinar les causes d’indignitat per succeir, a més de les clàsiques, com la del qui en forma il·legal ha induït el causant a atorgar, revocar o modificar un testament, hi afegeix ara el Codi: els que han estat condemnats en sentència ferma perquè han deixat de pagar durant tres mesos consecutius o sis d’alterns qualsevol tipus de prestació econòmica establerta a favor del seu cònjuge o els seus fills en conveni judicial aprovat o resolució judicial en els supòsits de separació legal o divorci. S'estableixen moltes normes respecte a la partició de l’herència: així, es determina que la partició de l’herència se suspèn, entre altres casos si el causant ha expressat de manera fefaent la seva voluntat de fecundació assistida post mortem fins que s’esdevingui el part o transcorri el termini corresponent segons la llei. D’altra banda també s’expressa, si bé no és una regla nova, que els creditors del causant poden oposar-se que es porti a terme la partició de l’herència fins que se'ls pagui l’import de llurs crèdits. La Generalitat de Catalunya és la classe última d’hereu abintestat del causant. Perquè pugui actuar com a darrera hereva cal la inexistència de fills, descendents, cònjuge, ascendents i parents col·laterals com a successors del causant. La Generalitat és un successor universal, ja que adquireix els béns i drets de l’herència assumint tots els deutes i càrregues que se'n derivin. L’actiu líquid, els productes o el valor que adquireix l’ha de destinar a establiments d’assistència social o a institucions de cultura. L’herència intestada a favor de la Generalitat s’entén sempre acceptada a benefici d’inventari, de ple dret, i no podrà repudiar aquesta herència per no frustrar les finalitats de la llei, que són evitar la vacança dels béns i provocar l’adquisició iure publico. La Generalitat hereta amb la prèvia declaració judicial d’hereu. Tindrà una possessió civilíssima dels béns de l’herència i també tindrà dret a fer seus els fruits produïts des de la mort del causant, sempre que la corresponent declaració judicial d’hereu els adjudiqui a favor seu.
f
Dret català
Dret civil