Fou publicada per l’editorial Espasa Calpe, de Madrid. Josep Pijoan redactà en solitari els 16 volums inicials de l’obra i una part substancial del volum XXIII, dedicat a l’art dels segles XIX i XX. La seva feina s’inicià els anys trenta (el primer volum sortí el 1931) i es perllongà fins a la seva mort, al principi dels anys seixanta (només s’interrompé durant la guerra civil i es reprengué el 1944). Els següents volums foren redactats per J.Camón Aznar, J.Roger Rivière, Fernando G.Gutiérrez i J.A.Gaya Nuño fins al volum XXIV (1970).
Malgrat que fins al volum VIII consta que es tracta d’una obra escrita conjuntament amb Manuel Bartolomé Cossío, tant Pijoan com els mateixos editors negaren tota intervenció d’aquest autor en el redactat de cap llibre. Sí que tingué, però (com ell mateix reconegué), la participació desinteressada de grans especialistes per a cada volum, cosa que no tan sols influí en el rigor de la informació donada, sinó també en el seu caràcter innovador.
Pijoan recorregué al decisiu ajut del professor Alexander (per a l’art dels indis americans), de Breadsted i Chiera (per a l’art del Pròxim Orient), de Jean Capart i els seus ajudants Gilbert i Maketarian (per a l’art egipci), d’Henri Breuil (per a la prehistòria europea), de L. Curtius (per a l’art romà) i de Riefthal (per a l’art turc i de l’Iran), entre d’altres destacadíssims investigadors. Del conjunt de volums que redactà, el que més prestigi assolí fou el dedicat a l’art egipci, tot i que, segons l’autor, el millor era el que dedicà a l’art romànic (vol. IX).
La crítica més moderna, malgrat que ha reconegut un gran mèrit al conjunt de l’obra de Pijoan (especialment pel que té de visió veritablement universal), no ha deixat de fer-li retrets força seriosos. Així, A. Cirici li criticà la identificació entre les formes de vida i les de la cultura (quan sovint determinades formes culturals el que fan és amagar determinades realitats socials), la manca d’anàlisi formal i la seva impermeabilitat a l’art d’avantguarda europeu del segle XX. D’altres han arribat a impugnar la validesa de les síntesis universals redactades per una sola persona i han menystingut el mateix objectiu bàsic de la seva proposta historiogràfica.
No obstant això, se li ha valorat també la manca de prejudicis a l’hora d’acceptar les hipòtesis més agosarades, cosa que segurament fou possible perquè no partí d’una teoria general preconcebuda que hagués d’aplicar a cada cas. Pijoan sempre es mantingué reticent a donar explicacions de caràcter teorètic: «Com a historiador m’haig d’atenir als resultats, més que a les teories», afirmà en la biografia que li dedicà Josep Pla. D’aquí la dificultat a l’hora d’esbrinar les possibles influències i els mestratges profunds que rebé en matèria d’història de l’art. Es pot constatar que en la seva obra més important, Pijoan utilitzà formulacions de Heinrich Wölfflin (com ara el concepte de barroc generalitzat), però hi preval un evident eclecticisme teòric. Modernament, X. Barral ha apuntat una possible influència de Josep Gudiol i Cunill i de Jean Auguste Brutails, però reduïda als seus treballs sobre el romànic català i encara segurament només com a punt de partida d’una elaboració molt personal.