En morir el seu pare es trencà el principi tradicional que els reis francs nomenessin els comtes per a Catalunya i s’establí el principi hereditari en la transmissió del càrrec comtal. L’establiment d’aquest principi hereditari fou potser el pas més gran donat pels comtes catalans vers la independència i la sobirania. Talment com si els tres fills grans del Pelós assimilessin les honors a un bé privat, en morir llur pare les heretaren, se les mig repartiren i les començaren a governar sense esperar llur investidura per part de la monarquia, potser aprofitant que el monarca regnant, Odó I, no era un carolingi legítim.
Semblaria que els tres fills grans del Pelós heretaren conjuntament llur pare i que establiren un sistema de cogovern consistent a repartir-se les zones d’actuació de cadascun tot reconeixent al germà gran una categoria superior; aquest, Guifré-Borrell ( Guifré II de Barcelona ), es mouria pels comtats de Barcelona, Girona i Osona; el segon, Miró ( Miró II de Cerdanya ), per la Cerdanya, el Berguedà i el Conflent; i el tercer, Sunifred, pel comtat d’Urgell, on és documentat des del 903.
Amb el pas dels anys, aquesta atribució de zones d’influència esdevingué una efectiva divisió de l’herència de Guifré el Pelós. El 914 presidí una assemblea a la Seu d’Urgell en la qual fou acordat de transferir al potent monestir de Sant Serni de Tavèrnoles cinc monestirs aleshores abandonats. En data desconeguda usurpà les parròquies de la vall de Lord que el seu pare havia repoblat, però un capbreu de vers el 948 demostrà que llurs rectors havien estat reiteradament nomenats pels bisbes d’Urgell i que les dites parròquies havien estat adjudicades a la mitra per Guifré el Pelós. Estigué casat amb Adelaida, que des del 949 fou abadessa de Sant Joan de Ripoll. A la seva mort sense fills (dos fills —Ermengol i Borrell— havien mort prematurament) el comtat passà al seu nebot, el comte Borrell II de Barcelona .