supercondensador

m
Electrònica i informàtica

Dispositiu basat en el fenomen físic de la doble capa elèctrica, que té la propietat de presentar una alta capacitat elèctrica i, per tant, pot funcionar com un condensador, però amb unes propietats capacitives impossibles d’aconseguir amb un condensador del tipus convencional.

A causa d’aquesta propietat són especialment adequats com a elements d’alimentació de reserva, especialment per a memòries volàtils en substitució de les petites bateries fins ara utilitzades en els casos en què era indispensable preveure el manteniment de la informació en produir-se la interrupció de la tensió d’alimentació. Tot i que el fenomen de la doble capa elèctrica (EDL) ja fou descobert i analitzat per Helmholtz el 1879, hom no n'ha trobat aplicació pràctica fins a l’aparició dels microprocessadors i de les memòries CMOS. Per a explicar satisfactòriament el fenomen esmentat han estat proposats altres models posteriors al de Helmholtz: el de Debye-Hückel (propi per a electròlits) i també el desenvolupat després per Stern. Per a la fabricació d’aquests dispositius, en principi hom disposa de dues fases, una de sòlida i una altra de líquida, entre les quals aplica una tensió; així, hom aconsegueix acumular una gran quantitat d’electricitat, que es manté en tallar l’alimentació. Els supercondensadors presenten, a més, un corrent de fuites molt reduït, i una capacitat de l’ordre de 10 a 50 vegades la dels electrolítics convencionals de dimensions anàlogues. Però tenen un valor elevat de resistència sèrie equivalent, la qual cosa els fa inadequats per a substituir els condensadors de filtratge habituals de les fonts d’alimentació, ni tampoc serveixen com a elements de desacoblament.