supí

m
adj
Lingüística i sociolingüística

Dit de la forma nominal del verb pròpia d’algunes llengües indoeuropees de tipus antic.

En llatí, morfològicament, és un substantiu de la quarta declinació, constituït pel sufix -tu- afegit a l’arrel del verb. Pot tenir la forma en -um, amb funció d’acusatiu i acompanyant ordinàriament verbs de moviment (eo dormitum, ‘me'n vaig a dormir’), i la forma en -u, amb funció d’ablatiu i acompanyant adjectius que signifiquen possibilitat, facilitat, dificultat (facile dictu, ‘fàcil de dir’).