En les cintes magnètiques i les bandes sonores, aquest fenomen, que es produeix durant la reproducció d’un passatge enregistrat, es manifesta com un soroll permanent de fons; la causa és atribuïda a defectes d’alineació i dispersió de mides dels imants individuals, els capçals magnètics, els components de la capa magnètica de la cinta, etc. Aquest soroll, o bufec, és més acusat en les freqüències mitjanes i altes, ja que la sensibilitat auditiva és més gran en aquests marges. El reductor del soroll és dissenyat, doncs, per tractar el senyal en aquesta zona auditiva. Hi ha nombrosos sistemes per a minimitzar el soroll, que hom classifica en no complementaris i complementaris. Els primers es caracteritzen pel fet de tractar el senyal només en la reproducció. Consisteixen, bàsicament, en un filtre dinàmic que ajusta automàticament els seus límits de pas de banda d’acord amb el nivell del senyal. A baixos nivells, quan el soroll es fa més perceptible, el circuit redueix la resposta (en les freqüències mitjanes i altes). Dins aquest grup es destaquen el sistema DNL (Dynamic Noise Limiter), de Philips; el DNR (Dynamic Noise Reductor), de National Semiconductor; el Burwen, el DNF (Dynamic Noise Filter), etc. Aquests reductors tenen l’avantatge de poder ésser utilitzats en qualsevol aparell, ja que no depenen de les característiques de l’enregistrament. No obstant això, apareixen sorolls audibles en la reproducció, principalment en solos instrumentals. Els segons, els sistemes complementaris, tenen la missió de reduir el soroll de fons mitjançant la compressió-expansió de la dinàmica del senyal ( compressor 3). Aquest sistema actua separant del senyal total la fracció corresponent a les oscil·lacions de baixa amplitud (sons de poca intensitat), l’amplifica a un nivell molt per sobre del soroll que inevitablement és generat en les ulteriors etapes de manipulació del senyal i, finalment, l’addiciona de nou al senyal original (compressió). En l’etapa de reproducció hom torna a segregar aquella fracció i la restitueix a la seva amplitud original (expansió), amb la qual cosa el soroll disminueix en la mateixa proporció i resta emmascarat pel senyal. Cal esmentar en aquest grup de sistemes complementaris els Dolby A, B i C; el DBX de David Blackner; l’ANRS i Super ANRS de JVC; el High-Com de Telefunken; l’ADRES de Toshiba, entre d’altres, que es diferencien entre ells per la forma de tractar el senyal. El Dolby és un sistema ideat el 1965 per Ray M.Dolby, fundador dels Dolby Laboratories, i fou donat a conèixer el 1967. El sistema Dolby A, d’ús professional, que ha estat aplicat amb èxit al cinema, consisteix a fraccionar en quatre bandes l’espectre total de freqüències de manera que hom pot tractar per separat i amb més eficàcia cada tipus específic de soroll, mentre que el Dolby B, versió simplificada i econòmica de l'A, ha estat comercialitzat a partir del 1970 i aplicat a la reproducció amb cinta magnètica, especialment als sistemes de cassette corrents. El sistema Dolby C, aparegut el 1980, és un perfeccionament del B i redueix el soroll uns 20 dB; actualment hom el comença a aplicar al senyal d’àudio estereofònic d’algunes emissions de televisió. Els supressors de soroll emprats en radiodifusió actuen blocant automàticament l’amplificador d’AF del receptor de ràdio, en absència de portadora, a fi d’eliminar el soroll de fons.
m
Electrònica i informàtica
Electroacústica