Situació i presentació
Limita al N amb Navars, a l’E amb Castellnou de Bages, al S amb Callús i a l’W amb Sant Mateu de Bages.
El Cardener és l’element principal del paisatge físic de la contrada. El territori surienc és força accidentat i és drenat per alguns petits afluents d’aquell riu principal; les rieres d’Hortons, que es forma al terme de Serrateix (Berguedà), i de Tordell, o d’Argençola, que davalla de les serres de Viver entre Castelladral i Sant Cugat del Racó i forma la bonica vall d’Argençola o de les Vilaredes. Totes dues desguassen per l’esquerra al Cardener, al N i al S, respectivament, de la vila de Súria. Un altre corrent, no gaire important, és la riera o torrent de Boadella, que fa de partió entre Súria i Callús. Súria ocupa una vall afaiçonada pel Cardener entre la serra de Castelladral al N i de Castelltallat a l’W, els contraforts externs de les quals penetren en el seu territori. Els cims més alts d’aquest conjunt orogràfic són, al N, Sant Salvador (515 m); a migdia, Puig-alter (520 m); a llevant, el puig de Sants (600 m), i a ponent, la serra de Costafreda (590 m). Una curiositat orogràfica del relleu surienc és l’anticlinal de Migmón, fenomen geològic ben visible que ha esdevingut un dels trets característics de la població. És esmentat pel folklorista Joan Amades, el qual explicava que aquestes roques marquen l’acabament del món i indiquen el centre de la terra.
El terme comprèn, a més de la vila de Súria, cap de municipi, els barris de Cal Trist, Salipota, el Samuntà (o els Tractets) i la Colònia de Santa Maria, la caseria de Cererols, el raval del Fusteret i la urbanització dels Joncarets i una munió de masies com Cal Fàbrega, Cal Lledó i les Comes. Travessa el municipi la carretera C-55 de Manresa a Solsona. Des de la vila de Súria surten dues carreteres locals, una que accedeix a Castelladral i una altra que mena a Balsareny.
La població i l’economia
La primera gran expansió de la població (suriencs) es produí a la segona meitat del segle XIX, moment en què les filatures de cotó i les fàbriques de teixits establertes a la vora del riu atragueren moltes famílies de les zones rurals i muntanyoses veïnes, immigració que s’accentuà encara arran de la crisi de la fil·loxera del final del segle XIX. La descoberta dels jaciments de sals potàssiques reforçaren el creixement de la població. Súria es convertí d’aquesta manera en la tercera població del Bages pel nombre d’habitants. Entre el 1900 i el 1930 la població creixé en 2.034 h. El creixement fou continuat, i novament entre el 1950 i el 1960 la població augmentà en 2.311 h. Des del 1975 hom constata un retrocés: 6.684 h el 1986, 6.540 h el 1991, 6.282 h el 1996 i 6.202 h el 2005. De la població activa ocupada al municipi, només l’1% es dedicava a activitats agropecuàries, el 53,7% a activitats industrials i de la construcció i el 45,2% als serveis.
L’agricultura és bàsicament de secà, amb predomini del conreu de cereals. La vinya, en altre temps el principal conreu, és escassa. A la terrassa baixa del Cardener i també vora la riera de Tordell es manté un sector de regadiu, dedicat a hortalisses, molt fragmentat en petits horts familiars. Dues terceres parts del terme són ocupades per boscos de pins i matollar, que han envaït una bona part de les terres dedicades a la vinya. La cria d’aviram és una activitat força destacada, i complementa l’activitat agrícola del municipi.
Riba del Cardener, Súria
© C.I.C - Moià
Les activitats extractives són les predominants al municipi. Els jaciments de sals potàssiques —silvinita i carnal·lita— es descobriren el 1912 i es començaren a explotar entre el 1918 i el 1925. La propietària de les mines fou fins el 1989 la companyia belga Mines de Potassa de Súria (Solvay), que en aquesta data foren adquirides per l’INI; a partir d’aquest moment es creà la societat Súria K. La creació d’aquesta indústria extractiva comportà una allau immigratòria important, procedent en bona part de les regions meridionals de la península. En la dècada de 1990 Súria K entrà en dificultats, relacionades directament amb la crítica situació del mercat internacional de la potassa. A finals de la mateixa dècada canvià el nom per Iberpotash. Altres sectors industrials destacats del municipi són el tèxtil, gràcies a la presència del Cardener, i els components electrònics i industrials. Al municipi hi ha tres polígons industrials. Hom celebra mercat setmanal el dissabte. Des del 1988, pels carrers del nucli antic se celebra, el primer diumenge d’octubre, la fira d’artesania.
La vila de Súria
Façana del santuari de la Mare de Déu del Roser
© Alberto González Rovira
La vila de Súria (326 m; 6.235 h el 2006) és situada a la riba dreta del Cardener, al peu de l’anomenada Guàrdia de Súria, antic castell que dominava el curs d’aquest riu. L’aparició de les primeres indústries motivà una transformació urbana: es formà un autèntic poble nou, entre el Cardener i els penya-segats que aguanten el poble vell, paral·lel al riu i a la carretera de Manresa a Cardona i Solsona. La diferència en el tipus i la data de les construccions i l’aspecte i la funció urbanística de tots dos conjunts és ben palesa.
El poble vell, que s’esglaona als vessants del coster del riu, és dominat per la mola del castell i presidit per l’alt campanar de la primitiva parròquia de Sant Cristòfol. El conjunt —cases, carrers, arcs i muralles— conserva l’aspecte de petita vila medieval. L’església, reconvertida en santuari de la Mare de Déu del Roser, mostra encara l’absis i un interessant campanar romànic, restes d’un edifici ampliat i molt alterat en segles successius. L’any 1940 fou beneït el nou temple parroquial, projectat per l’arquitecte Sagnier i construït al bell mig de la població moderna.
Interior del castell de Súria
© Alberto González Rovira
La mola arquitectònica de l’antic castell s’eleva encara al punt més alt del poble vell al N, i dominant-la, de l’antiga església parroquial. El sobrealçament del campanar romànic i el seu esvelt acabament són obra del final del segle XIX, quan el castell havia perdut ja interès militar. A mitjan segle, havia servit d’estació del telègraf òptic i es comunicava amb les estacions de Manresa, Cardona, Serrateix i Castelltallat. El gran casalici fou utilitzat per a escola, calabós i altres serveis municipals. Els valors artístics del castell no són pas gaire vistents a causa de les modificacions modernes de l’estructura arquitectònica, que esborraren l’obra artística medieval.
Pel que fa als equipaments i les associacions culturals hom destaca el Foment Cultural (1933), el Grup de Trabucaires Tro Gros (1880), la Societat Coral la Llanterna (1889), la Comissió de Focs de Sant Joan, els Fadrinets del Poble Vell (1953), les Joventuts Musicals (1966), l’Agrupació Sardanista de Súria (1962), l’Associació d’Artistes de Súria, el Salí Associació Cultural (1992), el Centre Excursionista de Súria (1971) i diverses corals. El municipi disposa d’instal·lacions esportives i de biblioteca.
El 20 de gener se celebra la festa de Sant Sebastià, l’origen de la qual és el vot que féu la vila a aquest sant en ocasió de l’epidèmia del 1885. El Dilluns de Pasqua les colles de caramelles recorren els carrers de la vila. Per commemorar la festivitat de Sant Cristòfol, patró de la vila, el diumenge següent al 10 de juliol se celebra la festa major. El primer diumenge d’octubre s’escauen les festes del Roser del Poble Vell.
Altres indrets del terme
Entre els altres indrets podem esmentar el santuari de Sant Salvador del Quer, on darrere un turó, hi ha un petit barri de masies escampades, dit el Samuntà o els Tractets, en el camí vell de Castelladral. Un altre barri del municipi de Súria és el Fusteret i també els barris obrers —Colònia de Santa Maria— i els xalets per al personal directiu, de la companyia belga Solvay.
Conjunt de pisos dels edificis franquistes de la barriada Salipota de Súria
© Fototeca.cat
Una altra zona d’expansió urbana fou l’eixample dels Rastells i de la carretera de Balsareny. Més tard sorgí el poble de Salipota —amb la seva església de Santa Bàrbara, patrona dels miners—, a mà dreta i dintre el meandre que el Cardener dibuixa en arribar a Súria, i la urbanització dels Joncarets al costat de la carretera de Balsareny.
Cal parlar també de Cererols o Serarols (o, potser, més pròpiament Solerols, documentada de l’any 1017 ençà). Santa Maria de Cererols és una caseria rural, amb església sufragània de Súria, aturonada (385 m) a mà esquerra del Cardener, aigua avall del cap de municipi.
La història
El primer esment documental, que es coneix, del lloc de Súria, és de l’any 993. En aquesta data, el comte de Barcelona Ramon Borrell venia al prevere Miró Marcús un alou situat al terme del castell de Sórisa, dintre el comtat de Manresa. Aquest castell apareix després sota les formes Sória i, finalment, Súria. La guàrdia o castell de Súria és un terme de referència freqüent durant l’edat mitjana, dels segles XI al XV. El rei Pere el Cerimoniós, mitjançant venda formalitzada el 1360, atorgà els drets jurisdiccionals del terme i el castell de Súria al vescomte de Cardona. Però, reclamada la jurisdicció pels consellers de Manresa, la venda reial fou anul·lada. Pocs anys després, la jurisdicció de Súria passà novament a la casa de Cardona. Fins a l’extinció de les jurisdiccions feudals i la creació dels moderns municipis, Súria formà part de la batllia de Cardona.