Sylvano Bussotti

(Florència, 1 d’octubre de 1931)

Compositor italià.

Vida

Alumne del Conservatori de Florència on fou deixeble de Maglioni, Roberto Lupi i Luigi Dallapiccola, a partir del 1949 decidí dedicar-se a la composició estudiant de manera independent. La relació artística de la seva família i la seva pròpia trajectòria l’ajudaren a establir uns vincles estretíssims amb l’avantguarda, sia en forma d’aprenentatge o de consells. Posteriorment anà a París a estudiar amb Otto Erich Deutsch. Aquest contacte l’introduí als cercles de compositors com Pierre Boulez i John Cage, a qui conegué en els Cursos de Darmstadt del 1958. Creador d’una obra de caràcter experimental, hi són naturals les referències a la pintura i les arts gràfiques. Puntualment es dedicà a la direcció cinematogràfica amb films com Rara (1967-71) i Apology (1972-73). En 1975-83 fou director artístic del teatre La Fenice de Venècia, gràcies a la seva trajectòria en el món de l’escena, i fou també breument director musical de la Biennal de Venècia, de la qual dimití el 1991.

Les seves primeres obres palesen una aposta per la suggestió extramusical, destacant Les petits plaisirs, composta per a ones Martenot, però més endavant refusà el dogmatisme imperant en els cercles serialistes i en la tècnica aleatòria. Aquest refús li permeté crear una obra allunyada de qualsevol escola en què només la seva voluntat expressiva semblava respondre a una obra interessada en la teatralitat, l’erotisme i la cultura underground fins al punt que, en ocasions, es feren analogies entre la seva música i l’anomenada generació beat. En el camp de l’escena trobà el medi on evocar actituds provocadores i potenciadores del dramatisme d’una manera molt semblant a la del poeta francès Antonin Artaud. Un interès especial tingué La Passion selon Sade (1965), un “misteri de cambra” on regnen la confusió, la transformació i l’ambigüitat, i on la referència a Sade no és més que una al·lusió, ja que el text es basa en un sonet renaixentista francès. També cal destacar el melodrama romàntic Lorenzaccio (1972), on condensà molts dels seus conceptes, com ara el recurs a l’ús de citacions musicals provinents d’autors tan allunyats com Paolo Tosti, Giuseppe Verdi o Luigi Dallapiccola. L’òpera Silvano Sylvano (2003), representa un pas més en la seva trajectòria a la recerca de l’expressió màxima. El conjunt de la seva obra i la radicalitat del seu discurs converteixen Bussotti en un dels creadors musicals més representatius de l’avantguarda musical europea de la segona meitat del segle XX.

Obra

Orquestra

I semi di Gramsci, poema simfònic (1962-71); Lorenzaccio Symphony I (1974); Il catalogo e’ questo-I (Opus Cygne) (1976-81); Lorenzaccio Symphony II (1978); Il catalogo e’ questo-II (Raragramma) (1979); Danza di buffera (1980); Le bal Miró (1981); Rosso (rosso sangue) (rosso vivo) (rosso bandiera) (1984); Timpani (1985); H III (1987); Il Poemetto (1987)

Cambra

Phrase à trois, trio de corda (1960); Tableaux vivants, 2 pianos (1964); Rara (eco sierologico), guitarra, trio de corda, contrabaix (1964-67); Quartetto Gramsci, quartet de corda (1971); Rondo’ di scena, 4 flautes (1975); Ripetente, piano, clarinet, fagot, trompeta, tuba, violí, contrabaix, percussió (1976); Gran duo, violoncel, piano (1977-78); Tramonto, flauta, trompa, clarinet (1978); Passo d’uomo, piccolo, timbales, percussió (1978); Three Lovers Ballet, violí, violoncel, piano (1978); Due concertanti, piccolo, contrabaix (1983); Qu’un corps défigure, viola, oboè, fagot, trombó, percussió (1986)

Solo

Les petits plaisirs, ones Martenot (1946-57); La Recherche de bal perdu, piano (1953-57); Musica per amici, piano (1957, revisió 1971); Pas de deux, ones Martenot (1958); Pour clavier, piano (1961); Foglio d’album, piano (1970); Novelette, piano (1973); Brillante, piano (1975); Rondo di scena, flauta (1978); Brutto, ignudo, clarinet baix (1979); Nudo disteso, viola (1980); Olof Palme, piano (1987)

Música vocal

Autonno, 4 veus (1950-53); Tre canti, veu, piano (1951-52); Poesia di depisis, soprano, 15 instruments (1954); Nottetempo con lo scherzo e una rosa, veus, orquestra de cambra (1954-57); Due voci, soprano, ones Martenot, orquestra (1958); Pièces de chair II, baríton, veus femenines, piano (1958-60); Pearson Piece, baríton, piano (1960); Cinque frammenti all’Italia, 6 veus, cor (1967-68); The Rara Requiem, grup vocal, cor, guitarra, violoncel, orquestra vent, piano, arpa, percussió (1969-70); Aria di Mara, soprano, orquestra (1973); Citazione con quartina per Maurice, baríton, piano (1981); In memoriam, veu, flauta, viola, piano (1984); Pianino, veu infantil, piano (1987)

Música escènica

Juvenilia, ballet (1951-53); Nottetempolunapark, Arlechinbatoceria, Tre mascare in gloria, espectacle marionetes (1954-56); La Passion selon Sade, misteri de cambra (1965); Tema-variazioni (géographie française) (1965); Raramente, misteri coreogràfic (1971); Lorenzaccio, melodrama romàntic (1972); Bergkristall, ballet (1974); Syro Sadun Settimino, dansa (1974); Oggetto amato, ballet (1975); Nottetempo, drama líric (1976); Le rarita potente, escena lírica (1976-78); Le Racine, òpera (1981); Phaidra/Heliogabalus, ballet (1981); Miro, L’uccello luce, ballet (1981); Cristallo di Rocca, ballet (1982)