La T llatina majúscula prové de les formes de creu i d’aspa del fenici i de l’hebreu antic, formes que perderen el braç superior de la creu en passar al grec, a l’etrusc i als alfabets itàlics. La T romana clàssica consta de dos traços, l’un vertical, acabat amb un reforç, i l’altre horitzontal, que cobreix el primer. Les formes cursives clàssiques i noves romanes han incorporat el reforç al traç vertical arrodonint-ne l’extrem cap a la dreta. El traç horitzontal superior té tendència a desplaçar-se cap a la dreta. No és rara l’ondulació que, en desenvolupar el punt d’atac, tendeix a formar una corba inicial molt marcada que arriba a recobrir per l’esquerra el traç vertical primitiu. Així apareix des de la cursiva romana nova i la semiuncial, i especialment en les escriptures anomenades nacionals, com les merovíngies, visigòtica i beneventana. Els nexes més comuns de la t són & (e) i ti, aquest darrer amb tendència a transformar en un 3 a la inversa els elements de la t, de la qual penja la i (formes merovíngia, beneventana i visigòtica, la qual, a més, ofereix els nexes te, tr i ts d’una forma semblant). El retorn de la carolina al traç vertical corbat per la base i el superior horitzontal és degut a la imitació de la semiuncial. En arribar al període gòtic el traç superior es desplaça cap a la dreta, i només resta en les formes cal·ligràfiques un petit atac a l’esquerra, que desapareix en moltes cursives; el traç horitzontal arriba a separar-se en alguns casos. Aquesta forma tendeix a confondre la t amb la c. El traç vertical ultrapassa sovint per damunt l’horitzontal, característica que, si bé es veu en alguna carolina tardana, és pròpia de les cursives gòtiques i perdura en la humanística i la t tipogràfica.
La grafia t correspon al fonema [t], taula [táule], gota [góte], i a l’arxifonema [T] en posició final o implosiva heterosil·làbica, en català, set [sét], ètnic [étnik]. En aquest últim cas, resulta de la neutralització de [t] i [d], on l’alternança fonètica depèn del so veí següent, sord o sonor, tot i que la grafia segueixi criteris etimològics: amistat, però líquid. De tota manera, la substitució de [t] per [d] o a la inversa, en aquests contexts arxifonemàtics, mai no canvia el resultat significatiu en català. Des del punt de vista articulatori, el fonema [t] es realitza com a consonant oclusiva, dental, oral i sorda. Acústicament, al seu torn, es compon dels trets no-vocàlic, consonàntic, interrupte, difús, agut, oral i tens.
El fonema [t] del català actual procedeix de t- inicial llatina davant vocal o davant r (taula < tabula, trenta triginta), o de la consonant geminada -tt- (gota < gutta); també es conserva normalment la t originària en posició interior de mot després de consonant (martell < martellu, sentir < sentire, fet < factu) i la del grup secundari t'd , reduït simplement a t (neta < nit(i)da). En mots d’origen savi aquest fonema pot correspondre a una t llatina intervocàlica o davant r, la qual, per evolució fonètica, o bé hauria donat lloc a [d] (càtedra < cathedra, compareu-lo amb ‘cadira’, del mateix origen), o bé hauria desaparegut (compareu patrimoni < patrimoniu amb padrí < llat vulgar * patrinu, i amb pare < pater).