Autodidacte, es formà a través de diversos viatges arreu d’Àsia, Europa, els Estats Units i l’Àfrica del Nord (1962-69). Establí el seu despatx a Osaka el 1969. Ha ensenyat en diverses universitats americanes (Harvard, Yale i Columbia) i ha rebut guardons com el premi Carlsberg i el Praemium Imperiale el 1992, el premi Pritzker l’any 1995 i la medalla d’or del RIBA l’any 1997, entre d’altres. La seva obra és hereva de la tradició moderna (Kahn i especialment el Le Corbusier del convent de la Tourette) amb influència de l’art minimalista (Richard Serra), i també integra elements de la cultura japonesa, evitant tant l’exhibicionisme tecnològic com qualsevol formalisme historicista. La vocació espiritual de la seva arquitectura prioritza l’espai i la llum i troba en les qualitats superficials i l’austeritat del formigó el material idoni. Aquests trets són presents en la casa Moshino a Osaka (1981), en diverses esglésies construïdes al Japó, com la capella al cim del Mont Rokko (1986) i l’església Tarumi (1993), ambdues a Kōbe, l’església sobre l’aigua a Hokkaidō (1988) i l’església de la llum (1989) a Osaka, com també en espais d’exhibició com el pavelló de l’Expo 92 a Sevilla (1989-92), realitzat amb fusta, al museu al bosc de tombes a Kumamoto (1992) i en altres com el museu Suntory a Osaka (1994) o el tancament de vidre translúcid del museu de la llum diürna a Shiba (1997-98).