Malgrat que aquest es mantingué teòricament fins el 1031 —any de l’enderrocament del darrer califa, Hišam III—, ja a partir de la mort (1008) d’'Abd al-Malik Yūsuf al-Muẓaffar, fill i successor d’Almansor com a senyor efectiu del califat, el poder estatal restà pràcticament substituït pel poder de l’exèrcit. I així fou com, aprofitant les repetides lluites dinàstiques i les rivalitats existents entre els partits àrab, berber i eslau, que marcaren la inexorable caiguda del califat omeia, diversos caps erigiren estats autònoms, coneguts per regnes de taifes, els quals, amb el temps, assoliren la independència total. Les taifes constituïdes a Al-Andalus —de trajectòria i fortuna ben diversa— foren les de Silves, Santa María de Huelva, Arcos, Morón, Mértola, Niebla, Carmona, Ronda ( taifa de Ronda), Algesires, Màlaga ( taifa de Màlaga), Granada, Còrdova, Almeria, Múrcia ( regne de Múrcia), Alpont ( taifa d’Alpont), Lleida ( regne de Lleida), Albarrasí ( taifa d’Albarrasí), i Tortosa ( taifa de Tortosa); les que assoliren més notable poder polític foren les de Toledo ( taifa de Toledo), Saragossa ( taifa de Saragossa), Sevilla ( taifa de Sevilla), València ( taifa de València) i Dénia ( regne de Dénia), i la de Mallorca ( regne de Mallorca) fou la de més durada. En general els regnes de taifes del litoral mediterrani foren regits per caps eslaus, clients o familiars d’Almansor, i, llevat dels petits regnes constituïts al sud peninsular, on s’entronitzaren caps berbers, la resta quedà en mans de la noblesa local. Des del punt de vista de l’organització de cadascun d’aquests estats, llurs sobirans intentaren d’imitar els models orientals en nombrosos aspectes, entre els quals destaquen les institucions cortesanes dels músics i poetes de cort —en poden ésser un bon exemple ibn Zaidūn, ibn al-Labbāna o ibn Ḫafaǧa— i les construccions sumptuoses, com, per exemple, els palaus d’al-Zāhī i Gaṣr al-Mubārak a Sevilla, el de l’Aljaferia de Saragossa o l’almúnia edificada per ‘Abd al-'Azīz ibn ‘Alī ‘Amūr al-Manṣūr als actuals Vivers Municipals de València. El període dels regnes de taifes significà, en general, una època d’una gran prosperitat, tant socioeconòmica com cultural, i el desenvolupament de la ciència en general: en medicina destaquen figures tan notables com ibn Zuhr, metge d’al-Mu'tamid de Sevilla, i Abū-l-Salt Umayya de Dénia, també teòleg; en botànica, els curadors del jardí de Toledo ibn Bassāl i ibn Wāfid; en història i geografia, al-Bakrī o al-'Udrī; en filologia, Abū'Amr al-Dānī i ibn Sīda, també de Dénia; en astronomia, el cordovès al-Zargālī, etc. Així mateix, la descentralització provocada per la caiguda de la capital cordovesa significà el desenvolupament de nuclis industrials (teixits, perfums, etc.) arreu d’Al-Andalus, entre els quals cal assenyalar el paper fabricat a Xàtiva, la indústria marinera de les drassanes de Dénia o l’artesania de l’ivori a Conca. Unificat de nou tot Al-Andalus amb la invasió almoràvit, a la segona meitat del s. XII tornà a produir-se, amb la seva caiguda, un fenomen semblant de fragmentació territorial i política, que hom ha anomenat també període de les segones taifes i que es prolongà fins a l’establiment del poder almohade. Als territoris que avui configuren els Països Catalans s’entronitzaren, a l’interior, els baladins (baladí) Banū Ḥūd i Banū Qāsim a Lleida i Alpont, respectivament, mentre que, al litoral, es produí un primer intent de presa de poder per part de lliberts del clan amirita (Labib al-'Āmirī al-Fatà, Muḏāffar, Mubārak, Muǧāhid; Ḫayrān), substituïts aviat (amb l’excepció de Muǧāhid, l’únic que aconseguí l’establiment d’un govern estable a Dénia i les Balears) pels descendents directes d’Almansor ('Abd al-'Azīz ibn Abī ‘Amīr al-Manṣūr i Abū Bakr ibn ‘Abd al’Azīz). A la segona meitat del s. XI —llevat del regne de Mallorca i d’Alpont, que es mantingueren sota la mateixa família fins a la conquesta almoràvit— predominaren els canvis de fronteres i la pèrdua de l’autonomia de les terres avui de parla catalana: annexió de la taifa de València a la de Toledo sota al-Ma'mūn, 1065-75, governada de nou, des del 1085, per al-Qādir, antic senyor de Toledo, i conquesta de les de Tortosa (1059) i Lleida i de la part peninsular de la de Dénia (1076) per Abū Ǧa'far Aḥmad al-Muqtadir de Saragossa, a la mort del qual (1081) Lleida, Tortosa i Dénia restaren unides sota el seu seu fill al-Munḏir ‘Imād al-Dawla. Al tombant del s. XII havien estat ja integrades a l’imperi almoràvit, excepte la de València, que ho fou el 1102, i la de Mallorca, que es mantingué independent fins el 1115. Durant el període anomenat de les segones taifes, sorgides amb l’esfondrament almoràvit, les terres catalanes encara sota domini islàmic formaren part del regne de Muḥammad ibn ‘Abd Allāh ibn Sa'd ibn Mardaniš.
f
Història