Fins el 1036 el govern del territori, que comprenia tot Castella la Nova, fou exercit per Ya’īš ibn Muḥammad ibn Ya’īš, després del qual passà a mans de la família dels Banūḏim;-l-Nūn. Després del regnat d’Ismā’īl ibn Zennun al Zāfir (1036-43) destaca la figura de Yaḥyà ibn Ismā’īl al-Ma’mūn (1043-75), sota l’autoritat del qual la taifa assolí la màxima esplendor, amb l’annexió de la taifa de València (1065) gràcies a la col·laboració de Muhammad ibn Rawbǎs, la presa de Còrdova (1074) als abbadites de Sevilla i la garantia de la neutralitat cristiana en els afers de la taifa amb la signatura de diversos tractats amb Ferran I de Castella-Lleó. El seu net i successor, Yaḥyà ibn Ismā’īl ibn Yaḥyà al-Qādir (1075-85), no pogué mantenir els dominis, els quals, a causa de llur privilegiada situació, eren cobejats tant pels estats cristians com pels musulmans veïns. València passà de nou sota el control amirí, i la greu crisi econòmica, sorgida per tal d’oposar-se a les paries exigides per Alfons VI de Castella-Lleó, ocasionà una revolta interior contra al-Qādir, el qual aconseguí d’ocupar el tron valencià, en canvi, de Toledo, que lliurà a Alfons VI. Malgrat l’intent de mantenir la independència per part del poble, amb l’oferiment del govern a Umar ibn Muḥammad al-Mutawakkil de Badajoz, la capital i una bona part de la taifa foren annexades a Castella el 1085.