Situació i presentació
El seu territori no és ni tan alt ni feréstec com el d’altres de més propers al massís del Montcau i la serra de la Mata. Té el lloc més elevat prop del collet de Lligabosses, en el punt de contacte amb Monistrol de Calders i Mura, on ateny els 689 m, i el més baix al Llobregat, que li fa de límit ponentí. El terme és format per una carena central, enmig de la qual, a l’anomenada serra del Rossinyol, hi ha la població de Talamanca. La banda N i E del terme és drenada per la riera de Talamanca i la S, pel torrent del Güell, que desguassa a la riera anterior abans que s’ajunti amb la riera de Mura; altres petits torrents del sector S, com el torrent del Ramonet, van a la riera de Mura, que marca el límit, entre els municipis de Talamanca i el Pont de Vilomara i Rocafort, fins al seu desguàs al Llobregat. Tot l’extens sector meridional del S del terme és format per un seguit de puigs i muntanyes com la d’Ametllers (537 m), Matacàs (502 m), Comasada (478 m), puig de Sant Esteve (368 m) o puig de Sant Benet (332 m). Talamanca limita al N amb els municipis de Navarcles i Calders, a l’E amb el de Monistrol de Calders, al S amb el de Mura i el Pont de Vilomara i Rocafort, i a l’E amb el de Sant Fruitós de Bages. El municipi comprèn, a més del poble de Talamanca, cap administratiu, la urbanització la Quintana.
Travessa el terme una carretera local que uneix el nucli de Talamanca amb Navarcles, d’una banda, i amb Mura i Terrassa de l’altra.
La població i l’economia
El 1686 el poble tenia 20 cases juntes i 22 masies i el 1860, al moment de màxim poblament, el terme tenia 85 cases a la població i 16 al terme. Al final del segle XVIII la població era d’uns 167 h, el 1887 de 446 h i al començament del segle XX, de 370 h. Tot al llarg del segle XX, la població ha anat davallant fins a assolir els 76 h del 1991 i els 117 h del 2005. Talamanca és el municipi del Bages amb el nombre d’habitants més baix. Bona part del terme és formada per boscos de vegetació natural, pins i alzines. El sector que encara es conrea és dedicat a blat i fruiters. La vinya i l’olivera, abans predominants, han desaparegut. El 1782 al seu terme es produïen, a més de 1.040 quarteres de blat i llegums, 1.700 càrregues de vi, 40 d’oli i 5 quintars de cànem. La ramaderia tampoc no és gaire desenvolupada. No es coneix l’existència de cap altra indústria fora d’algun molí fariner i algun teixidor casolà, sense, però, formar mai cap gremi ni entitat.
El poble de Talamanca
Vista del poble de Talamanca
© CIC-Moià
El poble de Talamanca (552 m i 134 h el 2006), a la dreta de la carretera de Terrassa a Navarcles, és llarg i estret. És format per velles cases amb portals adovellats o amb rústiques llindes de pedra amb dates que van del 1621 al 1861, algunes de les quals han estat restaurades a causa de l’estiueig. El nucli té racons que conserven el caràcter rústic de l’indret.
Del vell castell de Talamanca, es té la primera notícia el 967. De la construcció original en resta una part de torre restaurada i modificada i alguns murs arrapats als penyals de sobre l’edifici del segle XVIII conegut pel castell. Aquest casal fou aixecat pels marquesos de Castellbell, aprofitant murs i finestres antigues després que el primitiu castell fou destruït el 1714 en la guerra de Successió. El castell i la propietat passaren successivament a diversos propietaris. L’any 2018 fou adquirit per la Diputació de Barcelona. L’església parroquial de Santa Maria de Talamanca, situada a poca distància vers ponent del castell, és un edifici del segle XII, de pedra gran i ben tallada, compost d’una nau amb creuer i absis, ornat amb arcuacions sense lesenes i una finestra molt treballada. Tota l’església té sota teulada un fris sostingut per mènsules. Al segle XVIII es va ampliar el creuer de l’església amb les noves capelles del Roser, Sant Joan i Sant Isidre, però la reforma no va fer perdre a aquesta església la seva línia romànica. També és remarcable el portal, amb una arquivolta sostinguda per dues columnes amb capitells.
El municipi disposa d’un arxiu municipal. Hom hi celebra la festa major el dia 15 d’agost.
Altres indrets del terme
Sobre un petit serradet, a uns 3 km més avall de la població en direcció a Navarcles, hi ha l’església de Santa Magdalena, restaurada (2017). És esmentada al final del segle XIII quan els anys 1282 i 1294 se li fan diversos llegats. L’any 1686 la capella anava a càrrec del mas de l’Escaiola.
Vista del mas de Generes
© CIC-Moià
Vers el sector de ponent del municipi hi ha l’antiga església de Sant Esteve de Vila-rasa. L’edifici fou renovat al segle XVII, però existia ja abans del 1315. Entre els masos més notables de Talamanca hi ha el Bassot, l’Escaiola, Generes, Pruners, Rubí, la Serra, el Cingle, el Trullàs, les Valls, la Vila i el Tatger o la Tatgera, situat vers Navarcles, al peu de la carretera i que té prop seu una capella setcentista dedicada a la Concepció.
Vista de l’anomenada Casa de les Tines
© CIC-Moià
A l’extrem W del terme, al límit municipal, en mig d’una vinya i prop de la riba del riu Llobregat hi ha el conjunt arquitectònic de set tines anomenat la Casa de les Tines.
La història
El municipi ha tingut sempre com a centre històric el castell de Talamanca i l’església parroquial de Santa Maria. El castell de Talamanca és documentat des del 967 i des del segle XII es pot documentar la família dels cavallers Talamanca, que el 1347 adquirí també el castell de Calders i creà així la baronia de Talamanca i de Calders. La mateixa família posseí sempre el castell, si bé per diferents enllaços matrimonials després del 1480 es cognomenà Planella-Talamanca i el 1668 es refongué amb els marquesos de Castellbell. Quan Berenguer de Talamanca morí el 1325, la seva vídua Blanca li erigí una tomba o mausoleu dintre l’església de Santa Maria. Al límit amb el terme de Monistrol, hi tingué lloc els dies 13 i 14 d’agost de 1714 la batalla de Talamanca, fet d’armes de la guerra de Successió que enfrontà les tropes catalanes comandades pel coronel Antoni Desvalls i de Vergòs al regiment borbònic del Campo Volante de Cataluña, encarregat d’eliminar la resistència a l’interior del país, comandat per José Carrillo de Albornoz. S’hi enfrontaren uns 6.000 homes i fou la darrera victòria catalana abans de la caiguda de Barcelona.