Tancred I de Sicília

(?, segle XII — Sicília, 20 de febrer de 1194)

Rei de Sicília (1190-94), comte de Lecce (1149-94).

Fill natural de Roger de Sicília, duc de Pulla i net del rei Roger II. Heretà Lecce de la família de la seva mare, Emma. Conspirà contra el seu oncle el rei Guillem I i fou exiliat (1161). Sota el regnat del seu cosí germà Guillem II fou enviat a assetjar Alexandria i fou derrotat (1174), com ho fou també, per l’emperador Frederic I, a Carsoli, Abruzzo (1176). Amb la flota siciliana conquerí Durazzo (1185) i, per terra, ocupà i saquejà Tessalònica. Anà a Constantinoble, on la revolta d’Isaac II Àngel enderrocà l’emperador bizantí Andrònic I. Tancred negocià amb Isaac II, però aquest el derrotà a Tràcia, i Tessalònica fou perduda. Tancred era gran conestable i justicier de Pulla i gaudia d’un prestigi que el feu ser elegit rei de Sicília, contra les pretensions de l’emperador Enric VI ajudat pels pullesos rebels. Hagué de lluitar contra Ricard I d’Anglaterra, el qual, amb els seus croats, saquejà Messina. Vencé una rebel·lió musulmana a Sicília. Envià el seu cunyat, el comte Ricard d’Acerra, germà de la seva muller Sibil·la, contra pullesos i alemanys i personalment sotmeté els Abruços (1192). Signà amb el papa el tractat de Gravina pel qual rebia la investidura del regne però renunciava els privilegis de l’església siciliana. Tornà Enric VI i sense gran resistència arribà a l’illa. Tancred I morí de sobte i el succeí el seu fill Guillem III, però Enric VI ocupà el regne, i la família reial fou enviada a Alemanya.