A part el dubtós Yangzhu, els dos clàssics del taoisme són el Laozi (o Lao-Tse) i Zhuangzi. Laozi, en la seva obra homònima, més coneguda per Daodejing (o Tao-teking) substitueix l’antiga deïtat xinesa Shangdi pel tao, misteriós principi de l’Univers, diferent del món però immanent en ell per la seva virtut (De). Tao ho produeix tot, ho regeix tot, ho vivifica tot; la seva absència és la mort. La seva acció, però, es realitza sense activitat, i el no-fer és la llei de la natura. Per això el savi que està en acord amb el tao, sense fer res, tot ho perfà; el bon governant, sense forçar, harmonitza l’imperi. Laozi subratlla aquest acord amb la natura i avorreix tot l’artificial o violent. Zhuangzi explana, continua i amplia Laozi. Recalca la transcendència del tao, en el qual desapareix tota distinció, àdhuc entre bo i dolent, entre ésser i no-ésser. Accentua l’oposició al confucianisme; es complau a denigrar-lo i mostrar Confuci com un deixeble del taoisme. Constatant els mals que pateix el món i que cap esforç humà no pot adobar, sinó la virtut del tao, proposa una política ideal d’inacció (no-intervencionisme estatal) i de lliure espontaneïtat. Ara, quan és cridat a un càrrec, el refusa: per a l’individu predica l’apartament en l’anonimat i una disciplina que, defugint la multiplicitat del sensible, cerca la unió mística amb el Tao. El taoisme continua sota els hans amb el Huainanzi, evoluciona en comentaristes posteriors cap a un sincretisme amb idees socials confucianes i la filosofia del Clàssic dels canvis, tendeix a oblidar el poder productor i rector del tao i, al Baopuzi, dóna entrada a l’alquímia i les pràctiques per a la immortalitat. El taoisme supersticiós esdevingué una religió politeista, amb elements búdics, organitzada al s II per Zhao Daoling, el primer d’una successió de summes pontífexs (Tianshi) que arriba fins avui.
m
Taoisme