La professió de taverner aparegué unida corporativament a la d'hostaler, bé que amb diferències entre elles, a Perpinyà (s XIV), València (1392) i Barcelona (s XV). La tasca pròpia del taverner era la de vendre vi i menjars, sense donar allotjament, cosa específica dels hostalers. La confraria d’hostalers i taverners de Barcelona, sota l’advocació de santa Marta, fou creada el 1445 per un privilegi del lloctinent, la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim. Les ordinacions de l’ofici foren successivament renovades els anys 1536, 1613, 1655, 1770 i 1816. Les darreres foren redactades el 1834, en el moment de la desfeta gremial. El 1636 s’havia produït la incorporació dels pastissers. Durant el s XVIII tingué lloc una important immigració temporera de taverners i hostalers milanesos, anomenats becos, els quals contribuïren a desprestigiar encara més la consideració social de l’ofici, menystingut per la majoria de menestrals. Tanmateix s’obtenien beneficis importants, que donaven lloc a la formació de companyies de taverna. Sovintejaven les rivalitats amb els tenders o revenedors, i al principi del s XIX es produí un intent de separació entre hostalers i taverners.
m
Història