Els seus precedents es troben en els aparells inventats pels futuristes a la primera dècada del segle XX, però la seva expansió es produí els anys setanta, amb la creació del sintetitzador Moog, tot popularitzant-se a la meitat dels anys vuitanta a les pistes de ball. Es caracteritza per una pulsió rítmica reiterativa i amb una tendència al crescendo. El tecno original és el fruit de la utilització del sintetitzador, la caixa de ritmes, el seqüenciador, els teclats i el sampler per a crear música de ball. Els pioners del gènere són Juan Atkins, Derrick May i Kevin Saunderson, i el disc que es considera com el punt de partida per a la seva categorització és el recopilatori Techno! The New Dance Sound of Detroit (1988). Amb l’eclosió de la música electrònica dels anys noranta el tecno s’erigí en un dels estils creativament més fructífers de la música de ball. El discjòquei i productor nord-americà Jeff Mills és el seu principal punt de referència. Altres estils nascuts a l’ombra del tecno són el house, l’ambient, el tecno-pop, el detroit tecno, el trip-hop, el jungle, el hardcore i l’acid house.
m
Música