És l’assentament indígena més ben conegut de l’Andalusia occidental. És situat damunt d’un altiplà de 6,5 ha, en una zona poc fèrtil però rica en metalls. Una primera ocupació amb cabanes aïllades a mitjan s VIII aC ja mostra indicis d’activitat metal·lúrgica. Al final del s VIII aC es bastí la muralla, reforçada entorn del 500 aC. A partir del s VII es desenvolupà un assentament urbà, amb edificacions quadrangulars separades per autèntics carrers. Fou abandonat al principi del s IV, probablement a causa de l’exhauriment dels jaciments argentífers.