telecomunicació

telecomunicación (es), telecommunication (en)
f

Qualsevol transmissió, emissió o recepció de signes, senyals, escrits, imatges, sons o informacions de qualsevol natura, per cable (elèctric o òptic), radioelectricitat, mitjans òptics o d’altres sistemes electromagnètics.

L’establiment de les telecomunicacions comporta la manipulació del contingut freqüencial dels senyals (modulació i desmodulació) i de digitalització en el cas de les comunicacions digitals (codificació i descodificació). Bé que els sistemes de telecomunicacions que han estat utilitzats són molt diversos, els més importants actualment són els que utilitzen senyals elèctrics transmesos per fil (línies, cables, etc) o per ràdio i els que utilitzen senyals òptics transmesos per fibra òptica. Entre els primers, cal destacar la telegrafia i la telefonia. Sistemes com ara el tèlex, de gran importància fa pocs anys, s’han anat desplaçant amb l’aparició del correu electrònic. Un pas molt important de les telecomunicacions han estat les xarxes digitals, com internet o les xarxes bidireccionals per satèl·lit (VSAT), que permeten l’intercanvi ràpid i fiable d’informacions. Les telecomunicacions per ràdio són anomenades radiocomunicacions i constitueixen un mitjà de transmissió d’informació molt estès; entre els diversos tipus de radiocomunicacions cal esmentar, per llur importància, la radiodifusió sonora i la televisió. Ambdós sistemes de radiodifusió tendeixen a la seva difusió digital, tant terrestre com per satèl·lit. En les comunicacions per fibra òptica la informació és modulada sobre ones de l’espectre visible o de l’infraroig que es propaguen per la fibra. Els principals avantatges són la gran amplada de banda utilitzable, que permet una elevada capacitat de transmissió d’informació, i la immunitat a interferències electromagnètiques. L’excitació de les fibres es fa mitjançant díodes LED o làser, i la detecció amb fotodíodes PIN o APD. Per a la coordinació i l’organització internacional de les telecomunicacions fou creada el 1932 la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), organisme amb seu a Ginebra que depèn de l’ONU. A partir de la dècada del 1990 les telecomunicacions van patir una gran diversificació. Les aplicacions convencionals de les telecomunicacions, com ara la telefonia, la telemàtica, el fax, la televisió i la radiodifusió sonora analògica es potenciaren amb l’expansió de sistemes de comunicacions privats, grans i petites xarxes de dades, sistemes de telefonia mòbil o xarxes per a aplicacions tècniques i científiques, com ara sistemes de telemetria per satèl·lit o xarxes de supervisió i control de processos. Aquesta diversificació també afecta els mitjans de transmissió; sistemes com ara la fibra òptica, els sistemes VSAT o la radiodifusió per satèl·lit. Tot això ha comportat l’ús estès de tota mena de xarxes: públiques, privades, mòbils, fixes, gratuïtes, de pagament, analògiques, digitals, cablejades o de ràdio. La digitalització de les xarxes ha permès que la transmissió d’imatges, fixes o en moviment, àudio o dades entre ordinadors sigui tan normal com abans ho eren les transmissions analògiques de la veu. Tècniques i mètodes de comunicacions que fins fa pocs anys eren d’ús molt limitat o bé d’ús restringit a centres de recerca s’han implantat a nivell comercial, com és el cas de modulacions d’espectre estès, multiplexatges estadístics i codificadors no conservatius de veu i d’imatges. Les xarxes de comunicacions van tendint cap a la seva interconnexió, com és el cas de la xarxa internet, i cada vegada és més evident la necessitat de sistemes oberts on ni els protocols ni el medi físic siguin barreres per a la interconnexió. La convergència en les telecomunicacions ha de permetre reduir la proliferació de terminals domèstics i personals i també ha de posar fi a la proliferació d’antenes en els edificis, on la falta d’una legislació més actualitzada i de la seva aplicació ha fomentat algunes barbaritats paisatgístiques. L’aparició del sistema DECT ha fet palesa la tendència a la interconnexió de les xarxes. D’estructura cel·lular com el GSM , el DECT permet d’instal·lar xarxes privades connectades amb les públiques.Però d’altra banda hi ha interessos comercials que defugen la unificació de les xarxes, com és el cas de xarxes locals industrials on a vegades el que hom busca és una certa captació del client, o sistemes de radiodifusió de pagament. Els darrers anys les planificacions de grans sistemes de telecomunicacions han sofert fluctuacions i sorpreses. Aquest és el cas de la fibra òptica, que en un principi era considerada massa costosa i només instal·lable per personal altament qualificat en aplicacions molt concretes, i que últimament ha anat proliferant a les grans xarxes de telefonia i de transmissió de dades, i s’ha manifestat més econòmica i ràpida que altres solucions més convencionals. Grans estructures de comunicacions s’han anat desviant de la seva planificació inicial, com és el cas de la XDSI de banda estreta (XDSI-BE) que es preveia com la continuació natural de la xarxa telefònica commutada i que no ha arribat a tenir gaire incidència, entre altres motius perquè els seus abonats potencials ja utilitzaven el servei Ibercom. Ara, gràcies a l’ATM, sembla que la xarxa amb més futur és la XDSI de banda ampla (XDSI-BA), a part de les xarxes VSAT que volen impulsar grans empreses del sector de la informàtica i les telecomunicacions. Tots els avenços tècnics, i en particular els més susceptibles d’ésser grans negocis de telecomunicacions, han portat a recents directrius europees i lleis estatals, per exemple,, la llei espanyola de telecomunicacions per cable o la cessió d’una segona llicència de telefonia bàsica a Retevisión. En alguns casos, aquestes lleis s’han desenvolupat paral·lelament a conflictes empresarials i polítics, com ha estat el cas del descodificador per a les diferents plataformes espanyoles de televisió digital per satèl·lit, en què, a més de la reducció dels terminals domèstics, els punts d’enfrontament eren la gratuïtat de les comunicacions i el control del mercat per part dels diferents operadors així com temes referents al marcatge i de manteniment del número telefònic en canviar de companyia. Aspectes menys tècnics de les telecomunicacions, com ara la creació en borsa d’un indicador marcat per empreses relacionades amb elles (Índex Ibex Nou Mercat), o alguns escàndols en el repartiment de dividends de Telefónica foren habituals en la premsa, la qual també avisà de perills en el creixement tecnològic per la manca de professionals en les noves tecnologies de la informació i la comunicació, anomenades TIC. La importància del negoci de les telecomunicacions ha portat a l’establiment de lleis estatals de caràcter no tècnic, com és el cas de comissions reguladores del mercat de les telecomunicacions.