Tots els cossos que són a una temperatura superior al zero absolut absorbeixen, reflecteixen o emeten energia electromagnètica; les característiques (freqüència, longitud d’ona, intensitat, etc.) d’aquesta energia absorbida, reflectida o emesa per cada objecte o per cada material varien dels uns als altres en funció de llurs propietats físiques i químiques (fet ben observable a cop d’ull), i per això l’observació mitjançant els sensors adequats de les característiques de la radiació emesa o reflectida per un objecte pot fornir informacions valuoses sobre la natura d’aquest objecte. La teledetecció inclou tècniques relativament “clàssiques”, com la fotografia aèria i la fotogrametria, al costat d’altres de més modernes, com la utilització de cambres multispectrals. Aquestes cambres, que no utilitzen pel·lícula, capten mitjançant detectors electrònics els senyals electromagnètics radiats per la superfície terrestre, els digitalitzen i els envien per transmissió radioelèctrica a les estacions receptores situades a terra o a bord de vaixells. El senyal convenientment manipulat (imatgeria electrònica), pot ésser visualitzat en fals color per al seu ulterior estudi. Les tècniques de teledetecció, originàriament de caràcter militar (observació, espionatge), han trobat aplicació en camps molt diversos (geografia, geologia, usos del sòl, geobotànica, agricultura, oceanografia, meteorologia, urbanisme, etc.), gràcies als progressos registrats aquests últims anys tant pel que fa als sensors com pel que fa a llurs suports (avions, satèl·lits artificials, aeròstats). Hom anomena també la teledetecció percepció remota.
f