telefèric

m

Transports

Telefèric sobre el port de Barcelona

© Lluís Prats

Instal·lació per al transport de persones o de materials amb vehicles suspesos d’un o més cables aeris, emprada especialment en els terrenys accidentats quan la construcció d’una carretera o d’un ferrocarril no és possible pel seu cost elevat o per la seva dificultat.

Els telefèrics solen consistir en un o més cables portadors , fixats a les torres de suport, que són d’acer o de formigó armat, pels quals roden els rodets dels quals pengen, subjectats per balancins, els vehicles, que poden ésser cabines, seients, vagonetes, etc, arrossegats per un o més cables tractors . En els telefèrics lleugers, sovint el cable portador és alhora tractor. L’estació motora és instal·lada generalment a la part més elevada del recorregut. Els telefèrics, que permeten de salvar desnivells de fins al 100%, poden ésser tancats o oberts, segons que el cable sigui sense fi (de manera que el vehicle que puja per un costat baixa per l’altre en un moviment continu) o no sigui continu, de manera que cada vehicle pugi i baixi pel seu cable en un moviment alternatiu. Els vehicles són proveïts generalment de frens de seguretat, que actuen en trencar-se el cable tractor o quan la seva velocitat sobrepassa en un 10% la velocitat màxima prevista. Per al transport de materials són emprades instal·lacions més o menys rudimentàries: en les explotacions forestals per a portar els troncs fins a l’embarcador, en l’explotació de mines per a transportar els minerals fins a la fàbrica o fins a l’embarcador, i en les obres públiques, en les plantacions, etc. Els telefèrics emprats per al transport de persones són anomenats telecabines, telecadires o teleesquís , segons que els vehicles siguin cabines tancades o seients o bé que el passatger s’agafi a uns caps elàstics que pengen del cable tractor. Els telecadires i els teleesquís de les estacions d’esquí són anomenats genèricament remuntadors . A partir del seu ús es modificaren sensiblement les concepcions del muntanyisme i el turisme, en facilitar l’accés ràpid i còmode. És notable el de l’Aguille du Midi, a Chamonix, obra de l’enginyer italià Lora Totino, que és el més alt de món (3.802 m), prolongat després vers Itàlia i que travessa més de 5 glaceres (1958). A Catalunya, el de Sant Jeroni (Montserrat), degut a R.Soler i Vilabella, representà en la seva època una de les grans obres de l’enginyeria (juny del 1929).