Amb relació a l’home, estructura ontologicoexistencial de l’ésser humà en virtut de la qual el caràcter temporal d’aquest es fa consciència del temps i, així, obre la persona al futur, per tal com la vincula a un passat; entre aquests dos moments hi ha el seu present.
Subratllada ja des de Kant, la temporalitat ha assolit el paper de gran categoria filosòfica al s. XX, sobretot en l’existencialisme heideggerià.