Imaginable com a línia o figura unidimensional ininterrompuda, bé que formada d’infinits punts contigus, els límits de la qual van creixent contínuament, com prolongant-la sense fi i allunyant aquests extrems d’un mateix, el temps és concebut com a referència pretesament “absoluta” amb relació a la qual hom ordena la pròpia experiència i els continguts d’aquesta relatius a la realitat sencera (tant pel que fa al que precedeix com respecte al que pot venir); tanmateix, la mesura o determinació concreta del temps és feta a partir de dades convencionals (corresponents a realitats que, per definició, cauen sota el mateix temps), és a dir, d’una manera relativa. Un tal concepte pretesament absolut del temps és, però, aliè a l’antic pensament filosòfic grec, que sols considerava el temps (khrónos) en funció del moviment o canvi de les coses i a partir de la idea de llur successió, i que àdhuc el subordinava a la noció d’eternitat: Plató, per exemple, el definí com a “imatge mòbil de l’eternitat” (és a dir, de la duració del cel sencer, per tal com el terme aión designà l’eternitat a partir d’un significat inicial de “duració d’una vida concreta”), mentre que Aristòtil en féu “el nombre (o mesura) del moviment segons l’abans (l’anterior) i el després (el posterior)", i insistí, alhora, en la importància que l’"ara” tenia per a la comprensió del temps. La comprensió grega del temps —que el vinculà a la presència (de l’etern o de l’ara), com hi vinculà també l’ésser i com vinculà així mateix el moviment a la substància (ousía) o a la matèria (hýlē) permanents— és fàcilment contraposable a la comprensió hebraica de la temporalitat, per tal com la fe bíblica era radicalment oberta a la història i al futur; tanmateix, passà íntegra a la tradició occidental cristiana, bé en la línia platònica (Agustí hi afegí —seguint Plotí— que la imatge del temps tenia la seu en la pròpia vida de l’ànima) o bé en la línia d’Aristòtil (la definició del qual sobre el temps mantingué l’escolàstica). Només amb l’edat moderna sorgí pròpiament una comprensió del temps (tipificable en Newton) com a dimensió absoluta, i ho féu precisament en polèmica amb una altra interpretació del temps (tipificable en Leibniz) que en feia una dimensió radicalment relativa, polèmica —centrada sobretot entre el 1650 i el 1750— afí a la suscitada també aleshores a propòsit de la noció d'espai. Una tal polèmica roman reflectida en el mateix Kant, la posició del qual respecte a això no és sempre unívoca, àdhuc en una o altra part de la seva primera crítica, car si el temps hi és reduït (en l'estètica transcendental) a una forma a priori de la sensibilitat, també li és reconegut (en l'analítica transcendental) un paper decisiu de mediació activa en l’aplicació de les categories a les dades sensibles pròpia del judici. La importància que, de qualsevol manera, té en Kant el temps, equivalent a la que té també en Hegel com a pensador de l’esdevenir i la història, determina, d’altra banda, la primacia filosòfica que, d’aleshores ençà, ha assolit la temporalitat com a condició radical i fonamental del real: l’evolucionisme i historicisme, com a corrents, i, com a filòsofs, Bergson i sobretot Heidegger, en són testimoni. Pel que fa a les teories científiques sobre el temps, cal esmentar les de la relativitat, tant especial (que relativitza absolutament —és a dir, no en un sentit subjectivista— el temps) com generalitzada (que fusiona espai i temps —espai de Minkowski—, temporalitzant el primer i fent del segon quelcom no indiferent als mateixos processos físics), teories que han suscitat les corresponents discussions i ulteriors teories filosòfiques sobre el temps. Psicològicament parlant, l'experiència del temps depèn del nivell més o menys elevat de l’activitat orgànica (d’ací el fet que quan aquesta és intensa el temps sembla passar més de pressa, mentre que en moments de motivació orgànica decreixent l’avorriment és dominant i el temps passa amb lentitud). D’altra banda, pel que fa a la consciència del temps, sembla que aquesta és diferent amb relació a esdeveniments que es presenten en forma seqüencial i amb relació als que ho fan linealment, i, alhora, és influïda per la càrrega emocional del record del passat. Hi ha drogues, així mateix, que alteren aquesta experiència i aquesta consciència del temps: les amfetamines en fan quelcom de més accelerat, al contrari dels barbitúrics, mentre que la mescalina en comporta l’anul·lació. La relació, doncs, entre el temps subjectiu i els ritmes biològics sembla inqüestionable, i la capacitat d’algunes persones a despertar-se cada dia a la mateixa hora pot correspondre a una tal interrelació; equivalentment, en situacions en què els corresponents ritmes són alterats —viatges transoceànics amb avió— poden aparèixer trastorns en la consciència del temps.
m
Filosofia
Psicologia