tennis

tenis, tenis (es), tennis (en)
m
Esport

Pista de tennis d’individuals i de dobles, raqueta i pilota

© Fototeca.cat

Joc de pilota que hom juga en una pista rectangular dividida per una xarxa i en què dos adversaris (o dues parelles adversàries), col·locats a banda i banda de la xarxa, es llancen la pilota amb la raqueta per sobre la xarxa.

Normes i reglament

La pilota pot ésser tornada per l’adversari abans de botar o bé després d’haver botat una vegada. És practicat sobre una pista d’herba, terra batuda, ciment, fusta o fibra artificial, que ha de fer 8,23 m d’ample (10,97 per als dobles) i 23,77 de llarg. La pista és dividida per una xarxa de 0,914 m d’alçada, que és fixada a dos pals d’1,07 m d’alt i distants 12,80 m l’un de l’altre. Paral·lelament a cada cantó de la xarxa, a 6,40 m, hi ha les línies de servei, que determinen la superfície on ha de botar la pilota després del servei. Els partits poden ésser simples (masculí i femení) i dobles o per parelles (masculins, femenins i mixts). Cada fase de joc comença amb el servei per part del jugador a qui correspongui. En acabar el primer joc hom canvia el servei i els jugadors canvien de camp; el servei continuarà alternant-se a cada joc, però el canvi de camp serà efectuat cada dos jocs. Llançar la pilota fora del terreny de joc, tocar-la més d’una vegada, tocar la xarxa, els pals o el fil o tocar la pilota abans que hagi passat la xarxa són infraccions que donen punts a l’adversari. La pilota que toca la xarxa i cau en terreny contrari és bona, llevat en el servei; en aquest cas, si cau dins la zona de servei, després de tocar la veta de la xarxa (net), cal fer un altre servei. El qui té el servei pot sacar dues vegades, si falla el primer cop, sense que sigui sancionat. Si falla a la segona vegada fa una doble falta i l’adversari compta un punt. Hom comença a servir des de la dreta de la pista vers la dreta de l’adversari i el servei següent es realitza des de l’altra diagonal. No es compta punt per punt: la primera falta val per quinze, la segona es porta fins a trenta, la tercera a quaranta i la quarta val per un joc, sempre que hi hagi, com a mínim, dues faltes de diferència. Si hi ha empat a 40 es continua fins a aconseguir dos punts d’avantatge. El jugador que primer arriba a sis jocs guanya un set (set3). En el cas d’empat a cinc o a més jocs s’ha de prolongar fins que un tingui una diferència de dos jocs a favor o bé, en algunes competicions, si els jugadors arriben empatats al final d’un set, s’estableix el tie-break. Els partits es disputen a tres sets o a cinc. L’àrbitre pot ésser assistit per jutges de línia. Els cops principals són: drive, revés, esmaixada, lob, passing-shot, servei i volea. El primer reglament del tennis fou establert pel capità Wingfield, el 1877, en disputar-se el primer torneig de Wimbledon.

Entre els organismes relacionats amb la regulació d’aquest esport cal destacar la ITT (Federació Internacional de Tennis), fundada el 1913, amb 147 federacions afiliades i la seu a Londres.

Competicions

Les principals competicions internacionals de tennis són la Copa Davis, el torneig de Wimbledon (Anglaterra), el Roland Garros (França), el Flushing Meadow (abans del 1978, Forest Hill) (EUA) i l’Open d’Austràlia. Als Països Catalans destaca el trofeu Comte de Godó (Barcelona).

El tennis des de finals del segle XX

La dècada del 1980

Els últims anys de la dècada dels vuitanta i el començament dels noranta els millors tennistes del rànking mundial eren S. Edberg, J. Courier, B. Becker, A. Agassi, I. Lendl, P. Sampras, G. Ivanisevich, J. Mc Enroe, etc. A la categoria femenina, destaca la txeca Martina Navratilova, per bé que, a partir del 1987, l’alemanya Steffi Graff començà a perfilar-se com la capdavantera incontestable. D’ençà del 1991 la jugadora sèrbia M. Seles encapçalà el rànking mundial seguida de S. Graf i G. Sabatini; com a primeres figures mundials cal afegir també les nord-americanes M. J. Fernández i J. Capriati, sense oblidar A. Sánchez Vicario i C. Martínez. El Grand Prix, reduït a 25 setmanes a partir del 1990, és la competició més important, i la Federació Internacional decidí el juliol del 1988 la introducció del tie-break a la Copa Davis. Encara que l’herba i la terra batuda són les dues superfícies clàssiques del tennis, la incorporació de materials sintètics ha estat constant (ciment, parquet o d’altres). El tennis fou present en els primers jocs moderns (Atenes 1896) i continuà en el calendari olímpic fins el 1924, a Amsterdam, que fou exclòs per l’ascendent professionalisme dels seus participants. A Mèxic (1968) i a Los Angeles (1984) fou admès com a disciplina d’exhibició, i des de Seül (1988) tornà a ser disciplina olímpica.

En els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 el tennis espanyol aconseguí un èxit sense precedents: Jordi Arrese guanyà la medalla d’argent en perdre la final contra M. Rosset i Arantxa Sánchez Vicario guanyà la medalla de bronze individual i la medalla d’argent en dobles fent equip amb Conchita Martínez. S'ha de destacar l’extraordinari nivell assolit en aquests darrers anys pels tennistes catalans, sobretot per S. Bruguera, C. Costa i J. Arrese, que aconseguiren col·locar-se entre els millors del món, junt amb la tennista A. Sánchez Vicario. Els clubs catalans continuaren amb l’hegemonia del tennis espanyol i amb els millors jugadors. El Reial Club de Tennis Barcelona (A. Sánchez Vicario, E. Sánchez Vicario, S. Casal i C. Costa), Club Tennis la Salut (C. Martínez), Club Tennis Barcino (J. Arrese i S. Bruguera), etc.

La dècada de 1990

Durant els anys 90 les primeres posicions de la classificació de l’Associació de Tennistes Professionals (ATP) mantingueren la variabilitat que les havia caracteritzades al final dels anys vuitanta i principi dels anys noranta; tennistes com P.Sampras, A.Agassi, J.Courier o Th.Muster alternaren com a número u del món, si bé fou el nord-americà Pete Sampras el que s’hi mantingué més temps (1993-98). Aquests anys fou igualment destacable la figura del català Sergi Bruguera, que arribà a ocupar la quarta posició del rànquing mundial amb nombrosos triomfs en diversos torneigs del circuit internacional, dels quals són especialment remarcables els de Roland Garros (1993 i 1994), a més de la medalla de bronze als Jocs Olímpics d’Atlanta del 1996. Altres tennistes catalans tingueren actuacions destacades en l’àmbit internacional, com ara Carles Costa o Àlex Corretja. Tenint en compte també els èxits del mallorquí Carles Moyà i el basc Alberto Berasategui, es pot afirmar que el tennis espanyol mostrà un molt bon nivell. Quant a la Copa Davis, l’equip espanyol fou finalista en dues ocasions, i, finalment, al desembre del 2000 la conquerí derrotant Austràlia al Palau Sant Jordi; hi destacaren el valencià Joan Carles Ferrero en els partits individuals i els catalans Àlex Corretja i Joan Balcells en els dobles.

Pel que fa a la categoria femenina, dos esdeveniments marcaren els darrers anys de manera especial. D’una banda, la sèrbia Monica Seles[42] patí un atemptat a Hamburg a mans d’un seguidor de S.Graf, que li clavà un ganivet a l’espatlla. La jugadora estigué apartada de la competició més d’un any i l’alemanya S.Graf recuperà la primera posició del rànquing mundial. L’altre fet destacable fou la retirada de la nord-americana Martina Navratilova l’any 1994, una de les tennistes més completes de tota la història. Cal esmentar també els èxits de la suïssa Martina Hingis, que el 1997, a setze anys, esdevingué número u del món. Altrament, les actuacions d’Arantxa Sánchez i Vicario i Conchita Martínez les mantingueren en l’elit del tennis mundial: A.Sánchez guanyà, entre altres, els torneigs de Roland Garros (1994) i Flushing Meadow (1994), el 1995 aconseguí col·locar-se com a número u del món i el 1996 obtingué una medalla de plata als Jocs Olímpics d’Atlanta; C.Martínez aconseguí el triomf en el torneig de Wimbledon de l’any 1994. L’equip de dobles format per totes dues jugadores conquerí el bronze en els Jocs d’Atlanta.

La primera dècada del segle XXI

Després de la retirada de Pete Sampras les noves generacions agafaren el relleu en el circuit mundial. L’australià Lleyton Hewitt, de 21 anys, acabà el 2003 com a líder del rànquing mundial. El 2003 ho fou el nord-americà Andy Roddick, també de 21 anys, i el 2004 Roger Federer, de 22 anys, se situà com a gran dominador del tennis mundial fins a l’agost del 2008, amb un rècord de 237 setmanes consecutives al capdavant de la classificació. El succeí el mallorquí Rafael Nadal, que a l’abril del 2009 seguia ocupant aquesta posició, consolidada amb la victòria a l’Open d’Austràlia, Montecarlo, Barcelona i Roma, però Federer recuperà la primera posició al juliol del 2009 en guanyar el torneig de Wimbledon. Les temporades 2004 i 2008, l’equip espanyol aconseguí la Copa Davis i s’imposà en la final als Estats Units i l’Argentina, respectivament. L’any 2008 Albert Costa fou nomenat nou capità de l’equip.

Durant aquests anys el circuit femení no tingué una figura dominant tan clara, i diverses jugadores, entre elles, L.Davenport, J.Henin, A.Mauresmo i J.Jankovic, s’alternaren al capdavant de la classificació.

El tennis als Països Catalans

Als Països Catalans, el tennis començà a ésser practicat, al darrer decenni del segle XIX, per la colònia anglesa i pels catalans que s’hi relacionaven. El 1899 fou fundat el Reial Club de Tennis Barcelona. Aviat seguiren altres clubs que assoliren importància, com el Club de Tennis La Salut (1902), el Club de Tennis del Turó (1905), l’Sporting Club de València (1905; el 1940 adoptà el nom Club de Tennis València), la Reial Societat Esportiva Pompeia, de Barcelona (1905; actualment Reial Societat de Tennis Pompeia), el Club de Tennis Mallorca i el Club de Tennis Barcino, de Barcelona, sorgit el 1917 com a entitat esportiva del CADCI. També hi ha clubs destacats a Balaguer, Girona, Tarragona (secció del Club Gimnàstic de Tarragona), Lleida, Olot, Tortosa, Mataró, Puigcerdà, Terrassa, Sabadell, Reus, Palafrugell, Elx, Ciutadella, Maó, etc. El primer campionat de tennis se celebrà a Barcelona (abril del 1902). El 1903 fou fundada l’Associació Lawn-Tennis de Barcelona, a la qual s’afiliaren gairebé tots els equips dels Països Catalans i alguns altres de la resta de l’Estat espanyol; tot i la iniciativa de l’Associació de crear un organisme d’abast estatal, aquest fou establert a Madrid (1909) i l’Associació restà reduïda a l’àmbit del Principat, amb el nom d’Associació Lawn-Tennis de Catalunya. El tennis a Catalunya està representat i fomentat per la Federació Catalana de Tennis, que compta amb 35 000 llicències. El tennis català manté una clara preeminència a tot l’estat quant al nombre i a la qualitat dels jugadors que s’hi han format i quant a instal·lacions i infraestructures. Des del 1903 se celebrà el Concurs Internacional de Barcelona, ciutat on, des del 1926, s’han jugat la majoria dels partits de Copa Davis en què han intervingut jugadors de l’Estat espanyol. Els primers anys s’hi destacaren E.Flaquer i F.Sindreu. Els principals clubs barcelonins organitzaren també competicions internacionals; l’actual Club de Tennis València creà el 1933 la Copa Faulcombridge per a clubs del País Valencià, però des del 1950 ha tingut abast internacional. L’expansió del tennis, al decenni del 1960, fou deguda en part als èxits internacionals assolits per tennistes catalans, com A.Gimeno i Tolaguera i J.Gisbert i Ortiga, o bé vinculats a clubs catalans, com M.Santana. Al final dels anys setanta i l’inici dels vuitanta, hi destacaren Manuel Orantes i Ferran Luna, i posteriorment els germans Sánchez i Vicario i S.Bruguera, als quals s’han afegit, ja a la dècada dels noranta, À.Corretja, A.Costa, F.Mantilla, J.Arrese, que el 1992 aconseguí la medalla de plata als Jocs Olímpics de Barcelona, el mallorquí C.Moyà i el basc A.Berasategui. En la categoria femenina, el lideratge d’A.Sánchez i Vicario i l’aragonesa C.Martínez restà indiscutit fins a la meitat dels anys noranta. Des de principi del segle. XXI, el mallorquí Rafa Nadal ha destacat en el panorama mundial, aconseguint situar-se com a número u del rànquing mundial el 2009.