teocratisme

m

Política

Cristianisme

Doctrina política medieval que pretenia que el poder reial rebia la seva constitució per un acte del poder eclesiàstic, al qual restava vinculat legalment, ja que la llei divina —norma suprema d’acció del monarca— queia dintre la jurisdicció eclesial.

Basada en la doctrina paulina, que vincula a Déu l’origen i el fonament del poder, i en la doctrina augustiniana de La ciutat de Déu, fou formulada arran de les controvèrsies entre papat i imperi (des de Gregori I fins a Bonifaci VIII). Ja apareix en Hincmar de Reims (s. IX). La situació política canviada per la pau de Westfàlia, menà, d’una banda, a negar la superioritat del poder pontifici i, de l’altra, els apologistes de la reialesa hi trobaven el fonament diví del poder reial, expressat en l'absolutisme amb la frase “rei per la gràcia de Déu”, que feia del rei l’únic responsable davant Déu. Al s. XVIII triomfà la doctrina del dret natural del poder democràtic enfront del reial —doctrina basada en Tomàs d’Aquino, el qual parlava del poder polític com d’un dret natural que el poble delegava en el príncep—, la qual cosa obrí el camí a la democràcia cristiana. El teocratisme sobrevisqué en les posicions conservadores (clericalisme) del període de la Restauració i en l'ultramuntanisme.