El terme fou posat en circulació per Leibniz, el qual, en ocupar-se de Déu, creia cabdal de fer racionalment compatible l’existència de Déu amb l’existència del mal al món, és a dir, justificar el fet que Déu hagi creat un món on hi ha el mal. Els estoics ja havien tractat d’aquest problema, i Epicur havia formulat així l’antinòmia: o Déu vol suprimir el mal i no pot, o bé pot fer-ho i no vol, o bé ni vol ni pot, o bé vol i pot. Les tres primeres hipòtesis són indignes de Déu, és a dir, incompatibles amb la idea que hom es fa de la divinitat; la darrera hipòtesi resta en contradicció amb els fets. L’aguda formulació d’Epicur serveix per a comprendre que qualsevol teodicea haurà d’escollir entre negar que, pròpiament parlant, sigui dolent allò que hom anomena mal, o afirmar que el mal es justifica, com a “prova” o instrument per a fer millor l’home. Sovint hom intenta de combinar ambdós extrems d’aquesta alternativa; així, hom diu, primerament, que el mal no és quelcom de positiu, una cosa que hagi hagut d’ésser creada (maniqueisme), sinó, simplement, una “manca de bé”, i, segonament, afirma que el “defecte” en què pròpiament consisteix el mal és solament imputable a l’home. Si Déu, doncs, permet el mal —no el fa— és perquè respecta la llibertat i perquè aquest mal serveix certament per al nostre millorament. Pel que fa a la teodicea de Leibniz, cal dir que aquesta es combina amb el seu “optimisme metafísic”, segons el qual aquest món, malgrat tot, és el millor dels possibles, i Déu no el pot deixar de voler. Quant als tractats de teologia racional, hom hi sol distingir la qüestió d’existència (hi ha Déu?) i la d’essència (què és Déu?). A la primera hom respon amb les anomenades “proves de l’existència de Déu”, i a la segona, amb l’anàlisi i la justificació d’una sèrie d’atributs de la divinitat, com és ara la necessitat d’existir, la infinitat, la unicitat, l’eternitat, etc., i també dels atributs de la seva personalitat (Déu és espiritual, intel·ligent, lliure). És evident, tanmateix, que la llista d’aquests atributs, i àdhuc la manera d’entendre'ls, varia segons la concepció pròpia de cada filosofia. Amb relació a les anomenades proves de l’existència de Déu, cal distingir l’argument dit ontològic, o anselmià, que arrenca de la sola idea de Déu, i les altres proves que es basen en alguna realitat finita, sia externa —en les proves més tradicionals, com les cinc vies tomistes (déu)— o bé interna a la consciència — idealisme modern—; Kant argumentà, però, que totes les proves inclouen calladament l’ontològica, i refutant aquesta entengué, per tant, refutar-les totes, bé que deixà subsistir una “fe racional” en Déu com a postulat exigit per l’existència innegable de l’obligació moral. Així restà obert el camí vers un cert irracionalisme teològic i vers l’agnosticisme.
f
Filosofia